El Bou de Reus: 04/2009

27.4.09

El Bou a Porrera

El dissabte 2 de maig el Bou estarà corrent per Porrera (Priorat) amb els gegants Molló i la Garranxa

24.4.09

23.4.09

14-01, Castelló de la Plana, Sant Antoni, trobada de bestiari domèstic
01-02, Reus, Divendres de Carnaval, SanFermí
26-04, Reus, Dia del soci del CE Despertaferro
03-05, Montbui, Trobada de bous dels PPCC
21-06, Reus, Baixada a barraques, actuació del bou embolat a les Barraques de Festa Major.
24-06, Reus, Cercavila de Sant Joan, Diada Nacional dels PPCC, Cercavila del Masclet, sopar de Bou i arròs
27-06, Reus, Correbars del Bou amb la Bandarra Street Orkestra i Lo Peix de Bellmunt i lliurament de la Gorra de Portador i la Cagarada del Bou.
29-06, Reus, Matinades de Sant Pere
27-07, Almoster, Festa Major
11-09, Reus, manifestació de l’11 de Setembre
21-09, Reus, cercavila del Masclet
24-09, Reus, cercavila de Misericòrdia
29-09, Reus, actuació en la inaiguració del Mundial Femení de Futbol Sala

Sortides de l'any 2007

From Bellmunt (3-11-2007)

14-01, Reus, Visita al CEIP Alberich i Casas
28-01, Vila-seca, Festa Major
21-04, Reus, cercavila Ferro! per celebrar l’ascens a 2a del CE Despertaferro de futbol 11
17-06, Barcelona, Bestiuari, Festa Nacional del Bestiari Festiu i Popular
24-06, Reus, Cercavila de Sant Joan, Diada Nacional dels PPCC, Cercavila del Masclet, baixada a barraques, actuació a les Barraques de Festa Major.
27-06, Reus, Correbars del Bou amb els McKensys i lliurament de la Gorra de Portador i la Cagarada del Bou.
21-07, Almoster, Festa Major
25-07, Castellvell del Camp, Festa Major
11-09, Reus, animació de la manifestació
15-09, Reus, presentació del Basilisc de Reus
24-09, Reus, actuació al sociosanitari Reus, cercavila de Misericòrdia, cercavila del Masclet
03-11, Bellmunt del Priorat, cercavila amb Lo Peix de Bellmunt
09-12, Vic, apadrinament del Bou de Vic

Sortides de l'any 2006

From PERAFORT (2-7-2006)

22-01, Vila-seca, Festa Major
10-06, Reus, Esplai fem-nos amics, aniversari entitat
18-06, Reus, Sant Josep Obrer, Festes de barri
24-06, Reus, Centre ciutat, Sant Joan
25-06, Reus, Barraques, Festa Major de Sant Pere
27-06, Reus, Lliurament de la Gorra de Portador i la cagarada
02-07, Perafort, Festa Major
22-07, Almoster, Festa Major
25-08, l’Argentera, Festa Major
11-09, Reus, animació de la manifestació de l’11 de Setembre
24-09, Reus, Festa Major de Misericòrdia,

Sortides de l'any 2005

From Cagarada al Boadella (25-6-2005)

09-01, L’Arboç, Festa major
24-06, Reus, Centre ciutat, Sant Joan i cercavila del Masclet
25-06, Reus, Lliurament de la Gorra de Portador i la cagarada
28-06, Reus, animació de la manifestació gai-lesbiana
24-07, Almoster, Festa Major
11-09, Reus, animació de la manifestació de l’11 de Setembre
24-09, Reus, Festa Major de Misericòrdia, Ruta del Masclet

Any Amades: bous de Carnaval V

From Bous del món

A Alemanya els carnissers tenien també un paper important i distingit en les festes carnestoltesques. En la ciutat bavaresa de Munic, fins ara, cada set anys, el dilluns de Carnestoltes eren els carnissers els qui omplien el programa de festes i gresques d’aquest dia. Entre altres extravagàncies, es feia l’acceptació o admissió en el gremi dels novells carnissers que hi volien entrar; a més d’altres cerimònies, se’ls immergia dintre la bassa de la gran font que hi ha enmig de la plaça on es feia la facècia. A Àustria, Suïssa i Hongria els carnissers prenen una part molt directa i important en l’organització de les festes carnestoltesques. No tenim dades concretes sobre la presència del bou, però no es aventurat de creure que hi deu intervenir.

A Catalunya trobem també el bou relacionat amb les festes de Carnestoltes; en alguns casos ve a ésser el principal personatge de la joia pròpia d’aquest temps. Cal advertir que si bé trobem el bou amb certa freqüència, mai no hi trobem associat el carnisser. Els carnissers havien esta considerats a casa nostra com a ciutadans deshonrats, puix que era general la creença que si arribava el cas que s’hagués d’esquarterar o degollar algun delinqüent i, per atzar, a la ciutat on havia de fer-se el fallament de la justícia no hi havia botxí, el carnisser que li tocava per sort era el qui havia de portar a cap l’execució. Aquesta circumstància, per tant, feia m” amb repugnància els carnissers i els feia viure allunyats de la societat. No podien exercir cap càrrec públic ni dur a terme cap missió delicada; tampoc no es podien casar sinó amb filles de carnissers, i cap fill seu no podia abraçar el sacerdoci.

Fins cap a les darreries del segle passat, en el temps en que les festes de Carnestoltes gaudiren de més merescuda fama, a Barcelona era costum corrent que les cases que es dedicaven a la venda de caretes i altres objectes de caients carnestoltesc, igual que les sastreries que llogaven vestits per a disfressar anunciessin llurs indústries per mitjà d’una grossa testa de bou amb grosses i cargolades banyes, que era penjada a la part exterior de l’establiment i en lloc ben visible des del carrer.

Antigament la gent es reunia en grans colles. El més alegre de tots es posava al cap una testa de bou de cartró excessivament grossa i feia com de cap de colla. Aquell signe simbòlic del Carnestoltes els donava dret a un gran nombre de llicències. Entraven per les cases i es menjaven el que hi trobaven. Obligaven les dones a ballar tant si volien com si no. Embrutaven les robes i els mantells dels vianants, especialment de les dones. També era corrent penjar al darrera de les dones velles drapots bruts i d’altres sutzures estranyes com fins ara s’ha fet pels innocents. Es pot dit que les velles no podien sortir de casa si no volien exposar-se a suportar excentricitats.

Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any, volum II, Barcelona : Salvat, 1982 – 1984

Mascares Dugn’be (Ètnia Bidyogo -Illes Bissagos - Guinea Bissau)

From Bous del món

El Bidjogo ocupen una part de les illes Bissagos a l’estat africà de Guinea Bisau. L’organització social es basa en l’edat està estrictament regulat. La cerimònia d’iniciació (fanado) dels joves es fa entre la cinquena (cabarés) i sisè (camabi) classe, punt d’inflexió que determina l’entrada en el món dels adults com a resultat d’una mort simbòlica. Les màscares surten com a part de la iniciació. Les màscares són gairebé exclusivament zoomorfes, bestiar sobretot. Hi ha almenys quatre tipus diferents que representen dugn’be (bous) domesticats. Els cabarés són els únics que tenen dret a utilitzar la dugn’be i es mouen de quatre grapes imitant el comportament dels animals o ballant. El pes i el volum de la màscara ho fa difícil i requereix una notable resistència.

Any Amades: bous de Carnaval IV

From Bous del món

A França, el dijous gras, era la festa mes assenyalada dels carnissers, els quals guarnien el bou mes gras i preciós que durant tot l’any havien pogut trobar, i el passejaven triomfalment per totes les poblacions mes importants,ben guarnit i engualdrapat, El mena va un carnisser jove vestit com de rei,seguit de molts d’altres carnissers disfressats. L’any 1739 fou passejat l’animal per tot Paris, guarnides les banyes amb un gros brancatge de cirerer que formava al cim del cap com un gros ram, i cobert el cos amb un ample tapis que li feia de gualdrapa. Un dels personatges que figuraven a l’acompanyament del bou simulava ésser un rei, i duia una ampla cinta blava tota entortolligada pel cos, un ceptre de fusta a una ma i una grossa espasa nua a l’altra. La resta de la comparsa vestia un cotilló vermell, cobert el cos per una llarga capa blava i el cap cofat amb un turbant vermell brodat de blanc. Molts d’ells tocaven violins, flautes i tamborins, i els altres anaven proveïts de gruixuts bastons. Després d’haver seguit els principals indrets de la ciutat, volgueren anar a casa del primer President per a fer-li una serenata, però com que aquest es trobava encara a la cambra del tribunal,van anar a aquesta per tal d’obsequiar-lo. A fi de donar-li una sorpresa, decidiren esperar el gran magistrat a la porta mateixa de la cambra de la cort on es trobaven; van fer pujar el bou per l’escala que dóna a la Santa Capella i, mentre van esperar que el President sortís, aquell va restar sol, corrent i visitant totes les estances de la gran cambra al seu gust i plaer. Feta l’albada i un cop fora el President del Parlament, els minyons carnissers menant per les banyes el bou que presidia la comparsa, van visitar i recórrer tots els departaments de la casa amb gran alegria i aldarull, i baixaren altra volta al carrer per una escala diferent de la que havien pujat. El costum es trobava molt estès durant el segle XV, i mes encara el XVIII, en que fou privat per la Revolució. Napoleó el va restaurar, i el 1897 tornà a ésser privat. Va deixar intens record el bou passejat pels carrers de Paris el 1842 pel seu extraordinari pes. De l’arrelament i importància donada al bou simbolitzador del temps carnestoltesc n’és una bella prova el fet que s’arribés fins al punt de tolerar que la bèstia fos portada al Parlement i presentada al President, amb la particularitat de voltar ell i els qui l’acompanyaven lliurement per totes les dependències de la cort.

Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any, volum II, Barcelona : Salvat, 1982 – 1984

Any Amades: bous de Carnaval III

From Bous del món

Un dels principals i més importants episodis de l’antic Carnaval de Venècia, de fama universal, consistia precisament en la mort d’un bou. Aquest era deixat anar a la plaça de Sant Marc. Tothom qui volia sortia a barallar-s’hi i a fer-lo córrer i enfuriar. Per fi, amb una grossa espasa, que encara figura en el museu del palau ducal i que es ensenyada als turistes com una de les mes preades joies del museu, era mort el bou pel qui es presentava disposat a barallar-s’hi fins al punt de matar-lo. Si no hi havia qui es sentís amb prou coratge per a encarar-se amb la bèstia, ho feia un carnisser. El cos era pujat després dalt del famós campanile, des d’on era tirat daltabaix, i queia enmig de la plaça amb gran estrèpit, La bèstia quedava rebentada i esquitxava molta gent; els esquitxats es donaven per joiosos de les taques,puix que creien que eren averany de sort i fortuna. Els carnissers, que eren els qui venien obligats a fer la festa, segons antic costum establert per la república, esquarteraven el bou i repartien la seva carn entre el poble.

Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any, volum II, Barcelona : Salvat, 1982 – 1984

Any amades: bous de Carnaval II

La divinitat bòvida agrària havia estat comuna a molts pobles de civilitzacions antigues i se’n troben vestigis per moltes cultures asiàtiques, tant continentals com oceàniques, des del vell Japó fins a Madagascar. Els xinesos practiquen ritus agraris relacionats amb el bou divinitzat dels conreus. Cada any a Xang-hai guarneixen un bou de cartró o d’argila tot enflocat de gallarets i de coloraines que és menat per un cec, La gent treu averanys de les collites segons sigui la profusió i varietat de les coloraines i de les galindaines que constitueixen l’ornament. En plena cerimònia la figura s’esbotza i de dins del buc en raja gran abundor de llavors que s’escampen per terra i que la gent sent gran avidesa per recollir a fi d’utilitzar-les per la sembra. La cerimònia és dedicada a Shen Nung, divinitat agrària en forma de bou.

En els cultes de diversos pobles antics figura el sacrifici del bou en ple camp per tal que la sang en vessar-se fertilitzi la terra i asseguri la collita; les banyes i a vegades àdhuc la pell són penjades al cim d’un pal i se les fa objecte de culte i veneració. Les danses, mascarades i jocs de diversos ordres en els quals intervé el bou o bé hi és figurat d’una manera o altra, amb tota probabilitat recorden cultes de caràcter agrari dedicats a aquest quadrúpede elevat a la categoria de divinitat dels camps i dels fruits de la terra, encara que a voltes es presenti sota forma de lluita, possiblement d’origen pre-romà i sense connexió amb els àrabs com s’ha pretès responent al sentit que informa el corpus general de la profusa gamma del costumari carnestolesc. El mateix origen reconeixen el bou que s’havia fet córrer per Corpus, […].

Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any, volum II, Barcelona : Salvat, 1982 – 1984

Any Amades: Bous de Carnaval I

From Bous del món

El bou es troba estretament lligat a les Carnestoltes. En les cultures dels pobles clàssics hom troba estretament lligat amb les cerimònies cultuals de caràcter agrari, Hi ha autors que opinen que aquest animal prengué deix sagrat en introduir-se l’arada, per la conducció de la qual fou emprat. Considerat com el quadrupede de més força, que passà a ésser indispensable per a l’agricultura, i hom cregué que el sant pa de cada dia era degut, en bona part, al seu esforç. S’havia practicat la baralla de bous; hom escollia els més braus i els feia barallar entre ells; al que resultava vencedor l’adornaven i empolainaven i era conduit davant de l’altar de la divinitat dels camps i dels conreus al so de la música i enmig de grau cor de cançons i de danses. El sacerdot el sacrificava seguint el cerimonial ritual, després del sacrifici era esquarterat i la seva carn repartida als fidels i menjada en comú en àpat ritual i en comunió. Pels clàssics grecs sabem que entre els hel·lens aquest ritu era anomenat tauroketthapàsia. De la batalla i la lluita de braus en sentit ritual i sagrat deriva la brega de l’home amb el brau, que sembla que nasqué a l’illa de Creta i des d’allí es va estendre pels pobles de cultura mediterrània, on ja era coneguda a la primeria de l’era cristiana, força abans de l’expansió musulmana per Europa. Sembla que aquest culte era principalment femení; les dones ben primes de roba i amb la poca que duien ben ajustada al cos per tal que la fera no les pogués enfilar, s’encaraven amb la bestia, l’agafaven fortament per les banyes i amb un bot li saltaven al damunt ; llavors, ajagudes. Lliscaven esquena avall fins a la cua restaven dretes a terra per darrera del cornúpeta. Quelcom d’aquest joc s’ha conservat fins a temps recents.

Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any, volum II, Barcelona : Salvat, 1982 – 1984

Bous caribenys a Barranquilla (Colòmbia)

El Carnaval de Barranquilla (Colòmbia) és Patrimoni de la Humanitat per l’Unesco. Destaquen i en són el principal element les comparses del Torito i el Toro grande.Els bous de Barranquilla s’enquadren dintre el que anomenen “Danzas de Congos”, o sigui, danses provinents de l’Àfrica, i certament tenen una certa semblança a les màscares tribals africanes. A les danses de Congo existeix similitud amb els seus homòlegs d’algunes regions africanes. Són supervivències dels antics cabildos de l’època colonial a Cartagena d’Índies. Aquestes danses tenen origen en un ball tradicional de congolesos, que més tard a Barranquilla, es va convertir en dansa de carnaval.Distingeixen a més a la Dansa El Torito, la insígnia de la màscara de toro i la presència de disfresses animals, com tigres, gossos, goriles i altres bous. Aquests porten les corresponents màscares zoomorfes. Aquesta actitud mítica revela una reminiscència totèmica, que constitueix un vincle espiritual com glorificació màgica de la natura, amb la qual l’home se sent identificat. És, per tant, el reflex de l’esperit humà vinculat a les mateixes arrels de la vida, com un parentiu simbòlic i espiritual. En les danses i ritus màgics de les societats secretes africanes, els iniciats participen en la cerimònia, tocats amb els símbols del tòtem de la “societat”.Mapa de festes de bous del món sense maltracte animal

El gegant-bou català de París

From Bous del món

Com hem dit dies enrere i com molt bé explica l’etnòleg Salvador Palomar al seu bloc, a l’Estat Francès hi ha la tradició de passejar els bous pel carrer i acabar sacrificant-los el Dijous Gras. Aquest acte és el central de les Carnestoltes franceses, però evidentent cada dia no cal matar un bou o una vaca per a fer festa, i la solució a aquesta contradicció, al recuperat carnaval parisenc l’ha donada el sabadellenc Rafael Esteve que ha disenyat i contruit el Géant-boeuf du Carnaval de Paris. Un gegant manotes amb cara de bou que s’incorpora a les rues de la ciutat de les llums.

El bou enflocat de Grado (Friül)

From Bous del món

A la població de Grado, a la nació sense estat de Friül (Estat Italià), entre Venècia i la península de Triestre fan un famós Carnaval basat en una història medieval, quan el patriarca d’Aquileia, Voldarigo en 1162 va intentar envair la ciutat de Grado, però els ciutadans van poder l’atac gràcies als Dux de Venècia de l’època. Els presos van ser traslladats a Venècia i van ser processats. Pel delicte comès era la mort, però el patriarca va acnoseguir la llibertat dels presoners a canvi d’haver d’enviar un bou sencer i dotze porcs cada any a Grado, el dijous gras. Des de llavors, tots els dijous abans de la Quaresma, pels carrers passeja un bon bou, tots enflocat (infiocchettato) per recordar la victòria.

Aquestra tradició va ser interropmuda per la segona guerra mundial, tot i que després s’ha recuperat i s’ha enriquit amb grans desfilades de carrosses de tota mena. El protagonista d’aquest carnaval és sempre del bou, que ara ja no és un animal viu, sinó que ha estat substituït per un bou de cartró

Boeuf gras (Estat Francès - Nova Orleans, EUA)

El Carnestoltes és una de les festes ancestrals del Mediterrani, i en aquestes també hi participaven els bous. Pels voltants del 1140, abans de quaresma a Roma es feien unes festes en les quals es feia defilar i posteriorment es mataven bous i altres animals. El mateix ritual va passar a França amb el nom de boeuf gras. El boueuf gras o bou gras representa l’estació de plenitud a la qual segueix la de l’escassetat en el cicle de l’any. El Boueuf gras ja es coneix des de 1512 al Carnaval de Niça, i figura com a element important de les carnestoltes franceses, sobretot a París. Aquest bou va ser un element simbòlic primordial de les desfilades del Rex (el que aquí seria el Carnestoltes, quan un bou viu desfilava pels carrers. Aquesta tradició es va perdre a començament del segle XX i el 1959 va reaparèixer en una figura de cartró fins als nostres dies.

Els mateixos colons francesos que el 1718 van fundar Nova Orleans (Louisiana - EUA) amb tota seguretat van portar el carnaval cap a Amèrica del Nord i amb aquest la tradició del Boeuf-gras, acompanyant inseparable del seguici del Rex del Mardi Gras.

L'any del bou (Xina)

From Bous del món

Aquests dies comença l’any nou xinès, i aquest 2009 serà l’any del Bou. Entre els dotze animals que composen el Horòscop Xines, el bou ocupa el segon lloc, ja que va ser enganyat hàbilment per la rata, qui es va valer de la seva bondat e innocència, per ocupar el primer lloc del Horòscop, segons explica la llegenda.

From Bous del món

L’Any del Bou (o del Búfal), animal d’Aigua que destaca per la seua tenacitat, paciència i perseverança, significarà un nou començament. La gran diferència amb l’Any de la Rata –més destructiva i maliciosa- que ens deixa és que el bou construeix per a durar en una acció lenta però segura. Tots hauríem de fer eleccions correctes, ja que el que decidim tindran conseqüències duradores.

Es tracta d’un any de Terra sota la influència del Yin –negatiu–, pel que serà un any més tranquil que el passat, quasi de transició cap a una mica millor. Això sí, hem de deixar de somiar i posar els peus en terra per a, amb accions realistes, arribar a l’èxit. És un període, doncs, ple d’esforç, responsabilitat, treball, moderació i rigor. Res de despeses supèrflues ni frivolitats, ni d’invencions estrafolàries, modes exagerades o dolentes arts. Una persona nascuda sota aquest signe serà digna de confiança, tranquil·la i metòdica. Treballador pacient i esforçat, el Bou és rutinari, sap escoltar i és molt difícil fer-li canviar d’opinió, perquè és obstinat i amb prejudicis.

From Bous del món

El Bou representa la Noblesa i la seguretat personificada, aquestes dues característiques son la base del Treball, cosa que el Bou fa molt bé. Son símbol de paciència, tranquil i la seva presencia transmet seguretat. El bou fa tota la feina, lentament fins arribar al final del camí.

Zezen zuzko - Bilbo (Euzkal-Herria)

From Bous del món

Per les festes de Bilbo, l’Aste Nagusia o Setmana Gran, cada dia de festa, per allà a dos quarts de nous del vespre surt el Zezen zuzko o Torito de Fuego a la plaça Arriaga i va fins a l’Arenal.

Baile del torito - Casabindo (regió de Jujuy-Argentina)

From Bous del món

Per la Mare de Déu d’Agost al nord d’Argentina, a Casabindo, tocant a la zona andina, encapçala la processó un bou que embesteix a la gent i obre pas a la resta de danses.

Aquesta festa de bous, com d’altres de sudamèrica sembla venir de tradicions inques, més que no pas espanyoles, donat que aquestes festes es localitzen en zones andines, per exemple Casabindo està situat a l’antic camí de l’Inca.

Phi Ta Kohn - Khwai Tu (Tailàndia)

From Bous del món

El Phi Ta Kohn, festa dels esperits, és una de les festes més espectaculars de tota l’Àsia. S’esdevé el mes de juny a la regió de Loei, a 500 km al nord de Bangkok i dura diversos dies. El Phi Ta Kohn és una festa dedicada als esperits dels avantpassats i arrenca d’abans de la introducció del budisme en aquesta zona d’Àsia.

Com tota festa té diversos elements que la componen, com els homes de fang, els gegants totèmics, els balls, les màscares de bambú armades amb enormes fal·lus de les quals n’hi ha amb forma de búfal, i entre d’altes elements el Khwai Tu, una cursa feta per homes que cavalquen uns bous a mode del ball de cavallets o cotonines catalanes.

Toro de Petate, Mèxic (Guerrero i Oaxaca)

Els Toritos de Petate. Una tradició d’origen africà portada a Amèrica pels esclaus de llengua bantu el segle XVII.

Els Toritos de Petate no només estan presents a Michoacán sinó a Mèxic i Llatinoamèrica, des d’Humahuaca, al nord d’Argentina, fins a Sonora. I que per la disparitat de llocs on es troba no se li pot atribuir un origen indígena. Assenyalen que alguns investigadors han esgrimit el totemisme bantu com a font originària dels Toros de Petate, però n’existeixen altres que consideren que és un punt encara fosc. Però que curiosament, el bumba-meu-boi de Pernambuco, al nord brasiler, importador d’esclaus bantu de les possessions portugueses del Congo, Angola i Moçambic, manté coincidències amb el toro dePetate de Morelia.Es diu Toro de Petate a totes aquelles manifestacions de dansa que comparteixen les següents característiques generals:

a) El toro o bou és una carcassa de fusta recoberta amb estores, fulles, cuir de vaca, paper o cartró, amb la figura d’un boví i el cap tallat en fusta. A excepció de la dansa registrada al nord d’Argentina on la moixiganga és un barret. Les banyes i alguna altra part són realment de l’animal. El crani, les banyes i la cua són els més comuns.

b) Es pot manipular l’estructura: ja sigui com un barret com en Argentina o sobre les espatlles del ballador, el qual es col·loca dins d’ella i li dóna moviment amb els braços, aquesta és la més comuna. N’existeix una altra que cobreix la cintura i és sostinguda per tirants de les espatlles del ballarí, el qual assembla que està muntant el toro.

c) La dansa es realitza en els dies de carnaval, preponderantment, com en el cas de Michoacán. O en el cicle del naixement-mort de Crist, en Corpus, Dia de la Candelaria, Dia de San Juan o Diumenge de Rams.

D) Les comparses tenen personatges bàsics que són comuns a grups distants en el geogràfic, i altres que són particulars de cada població. A Michoacán es troben: el toro, el caporal, la macha, que representa un garrotero sobre una mula, i antigament el pallasso.
La música era proporcionada per un conjunt de cuerdas i percussions, en l’actualitat s’empra una banda de vent.

e) La dansa recorre els carrers en processó, detenint-se en algunes cases on es convida que la comparsa realitzi una representació. Durant la mateixa han d’evitar els atacs del toro, tants els personatges de la dansa com el públic que segueix la comparsa. Com referència nomena que només es retribueix econòmicament els danzantes a Pernambuco i a la ciutat de Morelia.

f) La comunitat li concedeix al toro una sèrie d’atributs dels animals vius, la qual cosa mostra part de l’imaginari de la comunitat. La similituds que troba Amós són per exemple que: el toro porta un registre de propietari en un fierro; està associat a l’aigua, li donen en cas de beure, o també és una creença que porta aigua, la qual és simbolitzada per una beguda alcohòlica local. És immortal, encara que en certa part de la dansa se’l mati, però s’aixeca i segueix la representació.

h) El toro ve a representar a un grup dins de la comunitat o a tota ella. En poblacions grans, ens diu Jorge Amós, cada barri té el seu, en les petites només un. Però en ambdós casos sempre és present la competència entre barris o entre comunitats, arribant a la baralla ritual.

Però, assenyala, que independentment de la col·locació i materials emprats, sempre simula a un boví anomenat toro o bou, al qual se li anomena de farcell o farcell perquè és el material amb què es construeix.

Imitant en la dansa els moviments d’aquests animals, de vegades plàcids i d’altres violents.

Veiem com els toritos de Petate, com els bous festius catalans, tampoc comparteixen tradició ni història amb les corrides a l’espanyola, i que no mostren tampoc el vergonyós espectacle de la mort pública d’un animal.

9.000 anys de bous

From Bous del món

A la que és considera una de les primeres ciutats conegudes de la humanitat Çatalhöyük (Turquia) s’hi ha trobat nombroses repoduccions de testes de bou.

La ciutat es calcula que va ser fundada el 7.500 abans de Crist i pel que s’ha trobat sembla ser que adoraven als bous. Podem dir doncs que els primeres reproduccions tridimensionals de bous van ser fa més de 9.000 anys, i llavors Espanya no exisitia pas.

El Boyeo y la Carreta (Costa Rica)

El Boyeo y la carreta és una festa declarada Patrimoni Intangible de la Humanitat el 2005.

L’ofici de traginers, de boyeros, s’ha convertit en un element de la identitat nacional de Costa Rica.

El Bou, el carreter, la carreta i el jou formen un conjunt d’art popular i tradicional que per la seva elaboració ha esdevingut Patrimoni de la humanitat. En aquesta festa hi participen els bous vius, però ho fan sense maltracte ni acarnissament, a banda de la tasca d’estirar la carreta, els carreters vetllen perquè els bous estiguin en perfectes condicions físiques i estètiques.

A banda del bous vius a l’inici del seguici de boyeros i carretes hi va la carreta de Sant Isidre, la qual porta una imatge del sant que al seu torn mena una reproducció d’una carreta, és una carreta dins d’una carreta.

Urus, el bou extingit

Es coneix com a Urus (o aurochs) la raça de bou salvatge (Bos taurus primigenius) que va donar lloc, després de ser domesticat, als ramats bovins actuals. L’Urus es troba extingit des de 1627.

Aquests primers bous es van desplaçar de l’Índia cap a Europa fa 800 mil anys. Aquest animal va ser una de les principals fonts d’aliment de l’home prehistòric, i per la caçera o per la domesticació va patir una forta pressió, de manera que a finals de l’Edat Mitjana només sobrevivia a l’est d’Europa i el 1627 es va certificar la mort del darrer Urus a Polònia.

L’Urus continua com a símbol d’armes de Moldàvia, i també de la regió alemanya de Mecklenburg.

El Cap de Bou de Saint Kitts i Nevis (el Carib)

From Bous del món

Al petit estat caribeny de Saint Kitts i Nevis tene una festa de bous que ve directament de les tradicions africanes però que entronca amb un fet de la història local.

L’element del “Joc de bous” de St Kitts beu de cultures tant africanes com europees, però tanmateix l’estètica africana i simbolisme que envolta la figura de Cap de bou roman, i és localitzable a pràctiques africanes. Aquest lligam amb l’Àfrica sens dubte era establert pel tràfic d’esclaus des de l’Àfrica fins al Carib. D’informes històrics, ens assabentem que el primer tràfic d’esclaus al Carib s’originava en la regió Senegàmbia d’Àfrica occidental, una àrea que abraçava el Senegal, Gàmbia i Mali

From Bous del món

El Bou a la cultura africana té un significat de poder i potència. Molts reis de tribus coronaven el seu cap amb banyes de bou a mode de corona.

From Bous del món

El Bou juga amb els espectadors, sobretot amb les espectadores, fent gala de la seva virilitat, i les que enxampa, doncs passa el que es veu a la foto.

El bou de Seta - Occitània

From Bous del món

El Bou de roba era una de les atraccions de Seta. Sortia per a totes les festes, conduït per Papé Fabrou que es veu aquí en els anys 30 portant el bou amb el seu petit fill Lucien Fabre. Dins del Bou es trobaven els portadors que, quan no eren satisfets de l’acollida dels comerços per on passaven, llançaven una palada de fum davant la botiga. –El cap del Bou de Seta es troba avui al Museu.

El Bou de Mesa - Occitània

From Bous del món

Mesa (Mèze en francès) és una població occitana del Llenguadoc, propera a Montpeller.

La història del bou de Mesa es remunta a l’any 59 de la nostra era. Durant aquest període, una pobra família, vinguda dels voltants de Béziers, va venir establir-se sobre les vores de l’Estany de Thau. Aquesta família vivia de la pesca a l’estany però també de l’agricultura, ajudada en el seu treball per un parell de bous.
Gràcies a la instal·lació d’aquesta família, es va establir una població, sent a l’origen del poble portuari de Mesa. Però per desgràcia, el primer bou va morir i tot seguit el segon també va morir. Es va decidir conservar la pell d’aquest últim, sent sens dubte el més bonic. La seva despulla va ser llavors conservada com una relíquia estesa sobre un maniquí de fusta, i se’l va passejar cada any per a les grans ocasions. Més tard quan aquesta pell va estar massa usada, es va construir un bou sobre una carcassa de fusta, molt més gran que la talla normal d’un bòvid i recobert d’una roba fosca. Aquesta tradició encara existeix actualment. Així la carcassa la porten vuit homes. Un d’ells està s’encarrega d’accionar el cap i les mandíbules de l’animal per mitjà d’una petita barra de fusta. Un altre home manté entre les seves mans un barril recobert d’una pell d’oca tensa, travessada en el seu centre per una corda tensa, que fent-la relliscar entre l’índex i el polze, allò produeix llavors un mugit semblant al del bou. En l’exterior, el guia, armat d’un llarg fibló, mana l’animal.
La carrera de l’animal totèmic als carrers de Mesa és imprevisible. En tot moment, pot córrer i pot fins i tot atacar sobre els que es posen al seu camí. El bou llença guitzes, i es mou al ritme de la música que l’acompanya. Amb les seves amples banyes, allunya els més intrèpids que volen oposar-se a ell.
El Bou de Mesa es troba en totes les festes públiques, sobretot en el moment de la festa de Mesa que té lloc el 19 del mes d’agost. Aquesta festa dura tres dies, sempre amb les sortides del Bou. En el moment d’aquesta festa, com en altres pobles del Llenguadoc, l’animal és beneït pel rector a la plaça de l’església. Després el bou fa una visita a l’alcalde.
El bou de Mesa surt sovint a la història del poble: el 1229, rep el bisbe d’Agde, El 1562, era del seguici del príncep de Condé passant a Mesa. El 1701 va participar activament en les festes organitzades en el moment del pas dels prínceps de Borgonya i de Berry. El 1921, per a les festes organitzades a favor de la universitat de Montpeller, i va passar que el president de la república, Millerand va haver d’abandonar l’estrada dels representants oficials en el moment de pas del bou. La multitud va creure que Millerand havia tingut por del bou. Per salvar la situació, Magallon, diputat de l’Hérault, va venir de cara al monstre i va saludar el bou.

Torito Pinto (El Salvador)

Un dels balls nacional d’El Salvador és el Torito Pinto. En aquest una persona carrega a l’esquena un bou fet de fusta i cartró, i decorat amb guirnaldes de colors. Aquest “torito pinto” balla encabritat i es torejat per la resta de ballarins. Al ball també hi pot sortir un personatge disfressat de diable anomenat “El Cachudo” que esperona al bou a perseguir els altres ballarins i als músics.

Segons diuen aquest ball neix de la hibridació de la tradició ibèrica amb l’amerínida

Els instruments musicals són un xiulet i un tambor que acompanyen la cantada de la següent cançó:

“Hishta Torito Pinto,

hijo de la vaca mora,

veni echame una suerte

delante de tu señora.

Hishta Torito Pinto,

Pinto es la mora

tu madre, que con el cinto,

ya no te conoce ahora”

Sembla ser que el Torito Pinto també pot armar les seves banyes amb carretilles i focs artificials, talment com el bou embolat. En aquesta variant poden haver-hi més d’un “torito pinto” i el ball i la música passen a un segon terme i la importància del joc consisteix en la persecució del públic per part del “Torito pinto”.

Bumba-meu-boi (Brasil)

From Bous del món

Bumba-meu-boi, boi-bumbá o pavulagem és una dansa folklòrica popular brasilera. En aquesta hi participen personatges humans i animals fantàstics que giren al voltant de la mort i la resurecció d’un Bou.

L’origen del boi-bumba es remunta al segle XVIII i s’origina al voltant de les comlpexes relacions entre els esclaus i els propietaris al si de les explotacions colonials, i s’hi veuen les condicions socials dels esclaus negres i indis.

Aquesta dansa abraça la sàtira, la comèdia, la tragèdia i el drama, i s’insisteix en el contrast entre la fragilitat de l’ésser humà i la força bruta del Bou.

La festa del boi-bumba neix al Nord-est del Brasil i es va expandir per tota l’Amazònia brasilera. Aquesta festa porta nombrosos assitents al festival folklòric de Parintins, ciutat la qual fa la representació des de 1913.
Des del punt de vista teatral, la festa s’inspira en la tradició del teatre religiós medieval, tant des del punt de vista de la representació com de la posada en escena i destinades a la popularització d’obres religioses destinades a lluitar contra el paganisme.

Bou talaiòtic

From Bous del món

El bou o brau és símbol de força i poder, significat que es mostra intrínsec en la mateixa etimologia del mot: irritadís i valent per a la lluita, violent que té una rudesa desagradable (Diccionari català, valencià, balear. Alcover-Moll). La simbologia del bou prové d’un culte preindoeuropeu i és un element comú a les cultures de la conca mediterrània i, fins i tot, fora d’ella; de manera que el trobam present a la cultura egípcia, amb el déu Apis, a la cultura micènica (la Grècia arcaica), a la cultura minoica (la Creta del minotaure meitat brau, meitat humà), al culte mitraic del Pròxim Orient (que s’estengué fins a la mateixa Roma) i, fins i tot, a l’Antic Testament, dins un passatge de l’Èxode on es descriu el culte mitjançant la representació d’un bou d’or. També es documenta aquest culte a les illes de la Mediterrània central (Sicília i Malta) i occidental (Còrsega, Sardenya, Mallorca i Menorca), així com a la península Ibèrica. Encara avui queden reminiscències d’aquest culte, com és el cas de l’Índia on és una animal sagrat o –de manera força difuminada i mancat del seu simbolisme primigeni– a la tauromàquia de la Península.

En la mitologia talaiòtica el bou seria la representació de la divinitat protectora de la fecundació, de la vida i de la força poderosa de la mateixa, és a dir, més que un déu es tractaria de la manifestació de la força d’aquest. És el que hom anomena hierofània (del grec hierós = sagrat, i phainomai = manifestar-se). En la cultura talaiòtica documentam un ampli ventall de la iconografia tauromorfa, es tracta de figures amb una variada tipologia, com banyes de bronze o argila, bouets de cos sencer de bronze, banyes rematades amb petits caps de bronze, caps de bronze o fins i tot sarcòfags de fusta amb forma de bous. Aquestes representacions van lligades a idees funeràries i cultuals amb un caràcter màgic, és per això que es documenten en santuaris i coves funeràries d’alt rang, on s’enterraven possiblement els caps de les tribus, poderosos guerrers, i els sacerdots encarregats del culte. Referent als caps de bou de bronze (els millors exemples són els famosos caps de bou de Costitx, que a dia d’avui es troben a milers de kilòmetres de la seva illa), també s’ha assenyalat que podrien ser acroteris, mascarons de proa d’embarcacions capturades per indígenes baleàrics, o acroteris d’embarcacions talaiòtiques que acabaren oferint-se als santuaris dels poblats.

Àlef

From Bous del món

La lletra א (Àlef) és la primera lletra de l’alfabet hebreu. També pren el valor numèric de d’un. La seva forma ve d’un cap de bou que li dóna nom.

Usos d’àlef:

* Designa la veritat, ja que és la inicial d’aquesta paraula
* Es referix al conjunt dels nombres infinits en matemàtiques
* En l’obra de Jorge Luis Borges és sinònim de la totalitat

Torito de Petate, Mèxic (Michoacan)

Bous del món: Bugnus de Bugnicourt (Flandes - Estat Francès)

From Bous del món

Hi ha la falça creença que el bous són una festa exclusivament espanyola. El que sí que és cert és que la festa de bous espanyola sí que és la més sanguinària i detestable per l’exhibició pública que es fa del patiment de l’animal. Per a contestar aquesta creença comencem la sèrie Bous del Món, que complementa la sèrie Bous dels Països Catalans i que preten mostrar altres festes de bous del món que res tenen a veure amb la corrida.

Comencem el recull amb una festa flamenca de l’Estat Francès, ara que sembla que els flamencs de Bèlgica estan a punt d’aconseguir la independència.

Bugnicourt és un poble d’uns 1.000 habitants del nord de l’Estat Francès, de la regió de Nord-pas-de-Calais, un dels antics comptats que agrupa els territoris històrics de Flandes administrativament francesos i el comtat d’Artois. Aquesta regió limita al nord amb l’estat belga i a part del francès també s’hi parla el neerlandès, però en una situació precària com a la Catalunya Nord.
El Bou de Bougnicourt va ser batejat l’any 2002 amb el nom gal de Bougnus, i recupera la festa del bou d’un antic costum.

Fins al començament del segle vint, el dimarts gras, els carnissers anaven en processó pels carrers dels pobles, amb un bou ‘guarnit i decorat‘, com el Bou enflocat de Reus, i que serviria per les menges de la Pasqua a la Pentecosta.

La tradició era molt forta al país i el 1989 van voler recuperar d’una certa manera aquestes tradicions antigues.

És així com, al principi, un fermall gegant va ser construït i un bou de raça ‘Blava del Nord’ va ser cuit sencer i disfrutar per prop de 1000 convidats sota envelat, la gran festa rural del bou havia nascut.

Coneixent un èxit creixent, el Comitè d’organització de la Festa del Bou, sostingut per l’Ajuntament, va voler en un segon terme crear la seva bèstia, com és de tradició al país, el ‘Gegant Bou’, que va en processó al seu torn el dia de la festa del bou, fixat l’últim diumenge d’agost, s’uneix al grup dels gegants del Nord’ per a sortides fora vila.

A aquest Bou l’acompanyen una mena de Cavallets, però que tenen forma de Bou.

21.4.09

Sant Jordi i el Bou

From Montbui 3-5-2008

Sant Jordi i el Drac, però qualsevol excusa és bona perquè el Bou surti al carrer, i més si és una festa popular catalana per excel·lència com Sant Jordi. Així doncs el Bou estarà la tarda de Sant Jordi a la parada del Casal despertaferro i al vespre farà un balls per centre de Reus i l'endemà anirà al CEIP Mare de Déu de la Candela de Botarell amb altres elements festius del Camp.

14.4.09

Bous del Racó d'Ademús

From Bous dels Països Catalans

Els bous festius del Racó d’Ademús (País Valencià) tenen més a veure amb els Toros de Foc de tradició basco-aragonesa que no pas amb les carcasses zoomorfes catalanes o els correbous amb animals vius de l’oest mediterrani.
Als pobles del Racó d’Ademús es fa servir el bou de foc; el cap i llom d’un bou fet de cartró amb parts de fusta. Es cobreix amb coets borratxos i un dels mossos més valents introdueix el seu cap i esquena a la figura i, a la vegada que s’encenen els coets, corre darrere de veïns i públic pels carrers.
La pólvora augmenta en quantitat i freqüència, com si d’un castell de foc es tractés, ja que al final és una roda de bengales i coets que gira i gira a gran velocitat. Quan aquesta s’inicia, el noi ha de sortir corrents i el bou queda al mig de la plaça.
La figura es renova amb certa freqüència en algun taller faller de València, però la preparació de la pirotècnia és de Terol.

Mapa de festes de bous del món sense maltracte animal

Vaca divina de Granollers

From Bous dels Països Catalans

Construïda l’any 1998 de la mà dels membres de la colla dels Blaus “Los Gabitos” i “la Penya del Garrafón”. La vaca Divina va ser creada per acompanyar als toros embolats, (l’Afgano, Molaria i Provechoso), durant la seva sortida pels carrers del poble. Ella és l’encarregada de portar-los a plaça i de la seva recollida. Aquest any 2008 ha estat mare de tres fills, la Fogosa, el Trastu i el Quemao.

Bou de Canyelles

From Bous dels Països Catalans

La colla de diables de Canyelles (Baix Penedès) té quatre bèsties de foc i a cadascuna li han posqat el nom d’una de les fonts de la població. Una d’aquestes és el Cocó del Bou, i per tant van fer un bou. Un “cocó” és un clot natural obert en la roca, dins el qual es posa aigua quan plou.

El Bou de Canyellesés un animal de foc, però també d’aigua, com el Bou de Reus. Va ser contruit el 2003 per la mateixa colla, és de fibra de vidre,pesa 30kg buit i 90 quan està ple d’aigua. Fa 140 cm de llargada, 80 d’amplada i 120 d’alçada i es portat esxteriorment per una persona.

EL BOU MASCART DE MALLA (Osona)

From Bous dels Països Catalans

El Bou Mascart de Malla és portat per la colla de bastoners de la població, com la resta del bestiari de Malla i intervé en alguns dels seus balls.

El Bou fa 180cm/70cm i pesa 40 kg. El bou es diu Mascart perquè és fosc. El seu nom s’inspira en una denominació antiga autòctona dels bous foscos. És de fusta, duu una esquella i porta la roba de farcell català. Representa el bou català de pagès, el responsable de la fertilitat dels camps i la troballa de les marededeus trobades. La patrona de la Plana de Vic, la Mare de Déu de la Gleva, la va trobar un bou mentre llaurava un camp. Malla és un poble pagès, amb masies escampades, i tothom ha sentit a explicar l’avi de casa alguna història dels bous de la masia. El bou és la figura predominant del Ball de Segadors de Malla. Els segadors mallencs li ofereixen les seves mercès per la collita amb un ball de volants.

Mapa de festes de bous sense maltracte animal

Bou de Vic

From VIC (9-12-2007)

Les primeres referències del Bou de Vic les trobem en les notícies de la processó de Corpus de Vic de final del segle XVII, segons les quals era una figura feta de fusta i que, juntament amb la Mulassa de Vic, eren els encarregats d’obrir pas a la comitiva amb els seus coets i corredisses.
El Bou de Vic era l’acompanyant i el predecessor del Cap de Llúpia (un capgròs molt popular a la ciutat), i l’entremès era molt popular entre la mainada. Als següents versos de la crida de les festes de l’any 1793 es mostra clarament el comportament del bou dins la festa:

Eixa és l’entrada bovina
que el Xora capitaneja
i la canalla toreja
el toro ab sa barretina.
El cap de pa es desatina
per a fer riure la gent
i va darrera els nois corrent
ficat dintre un bou de fusta.
Però cap noi se n’asusta
i el deixen per innocent;
roden tots com uns orats
per les places i carrers
jugant qui xiularà més, semblen uns esperitats.”

Les diverses prohibicions eclesiàstiques i polítiques van fer que aquests entremesos no sortissin més. L’any 1846 el Bou de Vic va desaparèixer, però en va perviure un de particular,
l’anomenat Bou de Can Branzuela, que fou llogat fins al 1890 per participar en diverses festes dels carrers i barris de Vic.

El Bou de Vic va ser recuperat el novembre de 2007 i va ser apadrinat pel Bou de Reus.

Mapa en construcció de festes de bous sense maltracte animal

Na Boscana de Mancor de la Vall

From Bous dels Països Catalans

La idea inicial dels Dimonis de Mancor de la Vall era construir una bèstia de foc que simbolitzés un bou, ja que el culte a aquest animal a Mancor de la Vall és un símbol d’identitat quasi oblidat. Però no un bou corrent, sinó que agafaren la figura de la bèstia, dama de dia i bèstia de nit, que protegia els habitants de Son Boscà, lloc de Mancor. Les seves característiques eren: “cap de bou, ales de rapaç, cames i peus de bèstia i garres de corb, animal en posició de defensa o atac, dret, amb les ales esteses” Obra de Manel Alba, fou estrenada el 25 de novembre de 2006.
Text de Gerard Pouget, fotos de jesjimher i altres

Momerotes de Mataró

From Bous dels Països Catalans

Les momerotes de Mataró són dues figures –mare i filla– que tenen el cap de bou i el cos de mulassa. El mot momerota s’utilitza en la zona del Maresme per designar allò estrany. L’origen de la momerota el trobem al Costumari català de Joan Amades, on parla d’una momerota feta de barnilles a Canet de Mar que actuava dins les festes del Carnestoltes. Aquesta Momerota tenia un cap indefinit però això sí, unes grosses banyes que servien per empaitar i espantar tothom. Segons sembla, el dimarts de Carnestoltes era abatuda a trets per la gent de la vila. La Momerota, sagnava mentre estava ajaguda, i la gent anava a recollir amb galledes aquella sang –realment era vi–, que es bevia al mig de la plaça. Pot ser que per proximitat també s’hagués estès aquest acte a Mataró.
La Momerota de Mataró sorgeix l’any 1979 per la iniciativa popular de recuperar aquesta figura.
A l’hora de dissenyar-la, el seu constructor –l’actor mataroní Boris Ruiz– va optar per fer-li cap de bou –amb cartró pedra– i cos de mulassa –amb ferro–, i seria portada per dues persones.
La seva primera aparició fou per Carnestoltes, tal i com mana la tradició, però la seva
presentació oficial va ser el 25 de juliol de 1979. Tres anys més tard, en el marc de les festes de les Santes del 1982, la Momerota va portar al món la Momeroteta, sorgida de l’aclamació popular de la primera figura. La Momerota i la Momeroteta tenen els seus balls propis, ideats per Montse Calsapeu i estrenats el mateix dia de la presentació de les figures.
Text de Gerard Pouget

Vaca de les Borges Blanques

From Bous dels Països Catalans

La Vaca de les Borges Blanques fou estrenada l’1 de setembre del 2001 i és obra de Manel
Vidal

Text i foto de Gerard Pouget

Vaca de Carnaval de Solsona

From Bous dels Països Catalans

Aquest element fou estrenat durant les festes de carnaval del 1997 com a paròdia i
contrapartida al Bou tradicional de Solsona i com a homenatge a la vaca que sortí durant les festes del carnaval solsonines del 1972. És obra de Manel Casserras, de Solsona.

Vaca xula de Vacarisses

From Bous dels Països Catalans

Davant de la presència d’altre bestiari boví, aprofitem aquest article també per exposar-lo i obrir la possibilitat, tal i com ho han fet la Vaca Xula de Vacarisses i el Bou del Vendrell, a
compromisos futurs assegurant d’aquesta manera l’augment de la natalitat bovina en el bestiari tradicional dels Països Catalans.

LA VACA XULA DE VACARISSES
El nom d’aquesta localitat del Vallès Occidental té l’origen a l’edat mitjana, quan era coneguda com vachericias (lloc de vaques). Així doncs, el 26 de juliol de 1992 s’estrenà l’element festiu més característic de la vila: la Vaca Xula de Vacarisses, que fou apadrinada pels gegants d’Hostalets de Balenyà. La peça pesa 17 quilos, té una alçada de 1,65 m i és obra del taller El Drac Petit de Terrassa. Tal i com hem esmentat anteriorment, està casada amb el Bou del Vendrell.

ELS BOUS DE LES ANGLES (CATALUNYA NORD)

From Bous dels Països Catalans

Segons explica Joan Amades al Costumari català, als pobles del Capcir, del Conflent i del Vallespir, el diumenge de Carnestoltes sortien uns entremesos que simulaven un bou roig. L’any 1999, Cédrik Blanch va construir el bou roig per recuperar aquesta antiga tradició que s’havia perdut, i la figura es va batejar amb el nom d’Eloy amb referència al sant que va salvar el poble de la pesta bovina l’any 1925. Malauradament, el 31 de desembre del 2000 l’Eloy va ser destruït i només se’n conserva el cap, però durant la primavera del 2001 la colla gegantera n’encarregà un de nou al taller de David Ventura i Neus Hosta de Navata. A partir d’aquell moment, el bou roig Eloy obre el pas als seus companys gegants.

From Bous dels Països Catalans

Al cap d’uns anys de la recuperació del bou roig, l’any 2004, la Colla Gegantera dels Angles va proposar, per tal de participar activament en el correfoc de la festa major, la construcció del bou de foc: l’Eloy de foc. Els encarregats de la seva construcció foren els membres de l’entitat encapçalats per Marc Barrère i Cédrik Blanch. De la mateixa manera que el seu antecessor, avui dia l’Eloy de foc és l’encarregat d’obrir pas a la comitiva llençant foc i amb nou esquellots que porta a l’interior i que li permeten fer molt de soroll.

Text de Gerard Pouget

Bou de foc de Vinaròs

From Bous dels Països Catalans

El Bou de Foc de Vinaròs, propietat de l’Associació Cultural Ball de Dimonis de Vinaròs, reviu la tradició de la vila de treure un bou de foc el dia de Sant Antoni. El bou es construí l’any 1989, amb ferro i fibra de vidre, i les seves característiques físiques eren 50 quilos de pes, 1,70 m de llarg, 50 cm d’amplada i 70 d’alçada. Deu anys després de la seva construcció, el 1999, el cap de la figura fou robat, la qual cosa motivà la construcció d’un nou cap.
Text de Gerard Pouget

EL BOU I LES VAQUETES DE CANOVELLES

From Bous dels Països Catalans

L’any 2006 la festa major de Canovelles va incloure un nou espectacle de foc a la festa major: el Corre, corre que te pillo!, un correbou de foc protagonitzat per un bou i dues vaquetes fets de cartró pedra i polièster que persegueixen encesos els espectadors.
Text de Gerard Pouget

Els toros i la vaca embolats dels Blaus de Granollers

From Bous dels Països Catalans

Els toros i la vaca embolats dels Blaus de Granollers van néixer arran del nou acte que se celebrà per primera vegada el dijous de festa major després del pregó del 1983: el encierro de toros. Per a aquesta ocasió es van construir, a partir del disseny de Manel Martín, tres bous i una vaca. Els bous han estat batejats amb els noms d’Afgano, Molaria i Provechoso, mentre que la vaca s’anomena Divina. Durant l’acte de l’encierro sona la peça El Gabito Valiente, arranjada per a banda i gralla a càrrec de Ricard Vallina l’any 2000. L’any 1998 els entremesos foren reconstruïts per membres de les colles de Blaus Los Gabitos i La Penya del Garrafón. Els bous i la vaca són fets de fibra de vidre i ferro, i són portats exteriorment per quatre persones.

Torico de foc de Navata

From Bous dels Països Catalans

El torico de foc de Navata protagonitza un dels actes més destacats de les Festes de Primavera de Navata. Es tracta d’un cap de brau de cartró pedra que s’aguanta en una carretilla de paleta que empaita tothom amb les banyes enceses. Sempre realitza el mateix recorregut, curt però ràpid, que repeteix a cada càrrega pirotècnica.

Text de Gerard Pouget

El Bou del barri de Sant Farriol d'Olot

From Bous dels Països Catalans

Per la Festa Major d’aquest barri olotí de l’any 1981, s’estrenà la figura d’un bou com a reconeixement a l’antiga tradició del correbou. La funció d’aquest entremès era envestir la quitxalla del barri.La figura està realitzada amb una carcassa de filferro gruixut, recoberta d’un reixat metàl·lic i paper de diari encolat i pintat. El seu cap s’estira i s’arronsa des d’un mecanisme accionat des de l’interior. Porta un esquellot al coll i és dut per dues persones. La fragilitat dels materials fa que any rere any resulti força malmès. El seu constructor fou Pere Plana i Burell, amb la col·laboració dels pabordes d’aquell any, sobre un dibuix de Joan Freixas i Figuerola.

Text de Gerard Pouget

ELS BOUETS I LA VAQUETA DEL RAVAL DE BARCELONA

From Bous dels Països Catalans

Els antecedents dels bouets i la vaqueta del Raval de Barcelona els trobem en les referències que dóna Joan Amades al Costumari català. Aquestes ens diuen que durant les festes de la Mare de Déu del Carme, el 1853 i durant altres anys, al barri s’organitzaven uns correbous amb figures de cartró amb unes faldilles vermelles i amb banyes procedents de l’escorxador. Aquesta tradició va desaparèixer però l’any 1996, l’Associació de Veïns i Comerciants La Taula del Raval va recuperar l’acte del correbous. La singularitat d’aquestes figures de cartró pedra és que són portades per una persona a mode dels cavallets, és a dir, amb unes corretges lligades a la figura que els portadors es col·loquen a les espatlles. Les noves figures (tres bous i una vaqueta) van ser batejades el 16 de juliol de 1997 amb els noms dels seus padrins: per als bouets, Miquel, Ricard i Víctor, i per a la vaqueta, Eulàlia. Els elements fan 1,4 m de llargada, 0,6 m d’amplada i pesen 15 quilos. La part escultòrica de les peces va anar a càrrec d’El Ingenio, mentre que la resta la va dur a terme l’Associació de Veïns i Comerciants La Taula del Raval de Barcelona.
Text de Gerard Pouget

Bous de Riba-roja

From Bous dels Països Catalans

Riba-roja compta actualment amb dos bous. El primer d’ells, anomenat Bou de Foc (o Bou Petit), havia estat propietat de l’Ajuntament, però actualment està al càrrec de la colla de diables locals, els Figots Satànics. És una figura molt petita amb l’estructura dels bous de foc tradicionals i amb un aspecte molt simple, que consisteix en quatre potes i una base de fusta per posar-hi tot el material pirotècnic amb una màscara de bou.

From Bous dels Països Catalans

Amb motiu del desè aniversari de la colla de diables, els Figots van voler homenatjar el Bou Petit amb la construcció del Bou Gran, batejat el 23 d’agost de 2003 amb el nom de Lo Templer. És portat per dues persones i representa un bou cavalcat per un templer del castell de Riba-roja. La idea original, el disseny i la maqueta foren obra de Jordi Arbonès, i la seva construcció va anar a càrrec de l’artista local Eva Calvente.

Text i primera foto de Gerard Pouget

Bou de l'Argentera

From Bous dels Països Catalans

El Bou de l’Argentera fou construït i estrenat l’any 1954. És obra de l’artista reusenc Ramon Ferran i les seves característiques són 75 cm d’amplada, 1,20 m d’alçada i 2 m de llargada. És portat per dues persones.

Text i foto de Gerard Pouget

El Bou d'Alforja

From Bous dels Països Catalans

El Bou d’Alforja fou estrenat l’any 1996. Pesa 30 kg, fa 1 m d’amplada, 2 d’alçada, duu rodes i és portat per una persona.
Text i primera foto de Gerard Pouget.

Segona foto extreta de: http://www.diables-alforja.blogspot.com/

Bou de Tortosa

From Bous dels Països Catalans

Les primeres referències del Bou de Tortosa les tenim a partir del 1557. Aquest bou no ha arribat fins als nostres dies. El bou que actualment participa en les festes de la Cinta i del Renaixement de Tortosa fou recuperat a mitjan anys vuitanta.

Text i foto de Gerard Pouget

Bou de Manresa

From Bous dels Països Catalans

El Bou de Manresa pesa 85 kg i fou construït per Domènec Forns. Fa 1,75 m de llargada, 1 metre d’amplada i 1,60 m d’alçada. La peça està portada interiorment per una persona i treu foc per tot arreu. Es tracta d’una peça que recupera la tradició d’una petita estructura de fusta plena de pirotècnia que s’encén en el moment culminant del correfoc.

Text de Gerard Pouget

Bou de Figueres

From Bous dels Països Catalans

El Bou de Figueres és la primera figura del bestiari de Figueres i s’estrenà per les Fires del 1997, amb el testimoni de la Mulassa de Valls i l’Àliga, la Víbria, el Lleó i la Mulassa de Barcelona. Es tracta d’una peça de 3,95 m de llargada, 2,20 d’alçada i 150 kg, que necessita quatre portadors. Fou creat amb polièster pels Amics dels Gegants de Figueres amb la col·laboració de l’industrial figuerenc Antolín Toledo. El Bou de Figueres compta amb diversos punts de foc a les banyes.

Text de Gerard Pouget, foto extreta d’internet.

Bou del Vendrell

From Bous dels Països Catalans

El Bou de Foc del Vendrell fou construït l’any 1986 a partir d’una estructura de fusta recoberta de pasta de paper. Va actuar per primer cop durant la Fira de Santa Teresa del mateix any. L’any 1991 va quedar molt malmès en una cercavila, quan el carretó dels coets es va encendre, la qual cosa motivà la reconstrucció del bou, que s’estrenà durant la Festa Major del Vendrell del 1992. Cal destacar que l’any 1996, per celebrar el desè aniversari de l’entitat, el bou vendrellenc fou l’amfitrió de la primera trobada de bous de Catalunya. Aquell dia, el 13 d’octubre de 1996 va tenir lloc l’enllaç entre el Bou del Vendrell i la Vaca Xula de Vacarisses. A l’acte hi assistiren els alcaldes de les dues viles, com a padrins els Diables del Vendrell i com a testimonis el Bou de Barcelona, la Momerota i la Momeroteta de Mataró, el Bou de Tortosa i el Bou de Tarragona.

Text i foto de Gerard Pouget

Bou de Solsona

From Bous dels Països Catalans

L’any 1934, segons el llibre Gegants, nans i altres entremesos de Joan Amades, el Bou de Solsona era l’únic bou existent a Catalunya. Les primeres referències sobre aquesta peça del bestiari festiu solsoní les trobem en unes anotacions del final del segle XVIII. Trobem altres citacions l’any 1815, però és l’any 1844 quan es construeix un nou bou. L’any 1927 aquest nou bou es restaura i surt sense interrupció fins al 1934. L’any 1936 es salva de la crema de convents juntament amb la mulassa i el drac solsonins, i entre 1940 i 1946, Manel Dalmau el restaura en diverses ocasions. El 1956 es refà el Bou de Solsona, i en aquesta tasca, sota de diverses capes de pintura i diferents materials provinents d’altres restauracions, es va trobar una mandíbula real de bou que, suposadament, hi era col·locada perquè les dents originals es veiessin. Aquest bou de l’any 1956 fou construït pel prestigiós escultor constructor de figures festives solsoní Manel Casserras i Boix; el Bou de Solsona fou la seva primera peça.

El bou de 1956 no tenia potes i, per tant, quan es volia plantar es recolzava en algun mur o simplement s’estirava a terra. Juntament a això, el fet de ser una figura portada per una persona feia que sovint anés per terra. Una de les caigudes més espectaculars va ocórrer per la Festa Major de Solsona de 1992, quan es desfigurà la testa. Manel Casserras, l’encarregat de la seva restauració, va aprofitar l’ocasió per recuperar les característiques físiques que el Bou de Solsona tenia abans de les festes de la Coronació.

Una de les particularitats pròpies del Bou de Solsona és la forma especial de dur-lo, inclinant-lo cap al costat on porta un fuet, mentre llança foc per les banyes.

Text i foto de Gerard Pouget

Bou de Barcelona

From Bous dels Països Catalans

La primera referència del Bou de Barcelona com a entremès de les processons de Corpus la trobem l’any 1467, encara que es creu que la seva tradició és anterior, en la rebuda del Duc de Calàbria, dut pel gremi dels carnissers. Trobem altres notícies del bou durant els anys 1568, 1599 i 1701, però el denominador comú en totes elles és el seu caràcter pacífic, sense pirotècnia ni foc. Durant el segle XVIII el comportament de l’animal canvia, fins al punt que l’any 1771 es prohibeix al bou envestir la canalla. Les prohibicions eclesiàstiques i polítiques fan que les aparicions del bou siguin molt escasses; la darrera, ja força malmès, l’any 1807 en les festes de beatificació de sant Josep Oriol, quan la figura del bou pertanyia a la parròquia del Pi.

L’any 1993 es realitzà el projecte anomenat Recuperació del Bestiari Fantàstic de Barcelona Vella, dins el qual la Colla del Raval encarrega a Manel Casserras i Boix, de Solsona, la construcció del nou Bou de Barcelona. La seva aparença tranquil·la ha fet que sigui conegut popularment amb el nom de Bonifaci. Des d’aquell moment, el Bou de Barcelona ha participat en les festes de del Corpus, la Mercè i santa Eulàlia. Un any després de la seva estrena, l’any 1994, el va estrenar el Ball del Bou, amb música d’Isidre Peláez i Dulcet. El Bou de Barcelona fa 2 m d’alçada, 2,30 m de llargada, 80 cm d’amplada i pesa 40 kg.

Text i foto de Gerard Pouget

El Bou de Tarragona

From Bous dels Països Catalans

Les primeres referències del Bou de Tarragona daten del 1443-1444. L’any 1992 fou recuperat a càrrec de l’Associació de Veïns del barri de Sant Pere i Sant Pau, encara que avui dia és conservat per una entitat independent. El nou Bou de Tarragona fou construït per Montserrat Canudas (disseny i construcció de la figura) i Joan Salvadó (feina de fusta). La padrina del bou tarragoní fou la Momerota de Mataró. El Bou fa 80 cm d’amplada, 2 m de llargada i 1,50 m d’alçada. És portat per dues persones.

Text i foto de Gerard Pouget.

Bous dels Països Catalans

From PERAFORT (2-7-2006)

El Gerard Pouget s’ha currat un estudi dels Bous dels Països Catalans, us l’anirem penjant per fascícles:

Aquesta recerca no pretén ser un treball exhaustiu sobre l’existència de bous festius als Països Catalans, simplement n’és una petita ressenya per mostrar la riquesa i diversitat morfològica i funcional d’aquesta figura del bestiari històric tradicional.

MORFOLOGIA
Tradicionalment, en el món dels diables, els bous de foc són petites figures o estructures amb una màscara de brau, la funció de les quals és fer d’aparell per col·locar-hi en tots els racons pirotècnia. Aquests bous s’encenen en el punt àlgid dels correfocs, protagonitzant així un dels moments més esplendorosos de la festa del foc. Trobem bous semblants a Navarra, anomenats toritos de fuego i, més lluny, a Mèxic, on apareixen els toros de fusta carregats de petards i bengales en la majoria de festes que van acompanyades de pirotècnia.

Per altra banda, i per analogia als dracs tradicionals, també han aparegut bous que combinen una figura molt més treballada escultòricament i que tenen diversos punts de foc situats per tot el cos, però que en cap moment són carregats de tanta pirotècnia. En alguns casos, fins i tot, en trobem sense pirotècnia. La funcionalitat d’aquests bous combina l’element de foc, de protocol i d’animació.

13.4.09

Bou i arròs al programa de Festa Major

Receptes de bou i arròs

From El Bou de Reus

Ramon Violant ens diu de la menja tradicional de Sant Pere:

"El dinar clàssic era el bou i arròs. Això és, arròs a la cassola per primer plat i bou rostit per entrant. Per postres, crema o bunyols de pasta adobada i coca adobada, d’elaboració casolana”

Però hi ha altres receptes catalanes més concretes, com aquesta.

També corre per internet una recepta valenciana d'arròs caldós de bou.

Els bascos també tenen una recepta.

I d'altres com un parell de bou estofat i arròs, un bou saltejat a la zíngara amb arròs pilaw,

o una recepta coreana (que guais que som).

Veiem doncs que el Bou amb arròs no té una recepta fixa, i que cadascú se la pot fer al seu gust, però el més fàcil és comprar-ho fet.

"A Reus per Sant Pere bou i arròs" per Lluïsa Vilaseca

A continuació us publiquen la traducció d’un article de 1955 de Lluïsa Vilaseca que va ser publicat al Semanario Reus 167:

From El Bou de Reus

“Com deia Pròsper de Bofarull, del més humil paper d’arxiu se’n pot extreure una dada històrica, així com de cada gota d’aigua del mar se’n pot extreure un gra de sal.

Així, recentment, en ho ha confirmat la troballa en un paper solt del nostre Arxiu, del nom de l’argenter autor del reliquiari de Sant Pere de la nostra església Prioral […]

Ens referim avui al significat històric i real de al coneguda […] “Per Sant Pere, bou i arròs”. Ignorem els fonaments del segon extrem de la mateixa, però en tant al primer, o sigui, al “Bou” i “Bous de Sant Pere”, existeixen proves documentals que va ser tradicional costum celebrar a la taula la festivitat de Sant Pere, Festa major de Reus, amb un plat de carn de bou o de vaca. Com diu Andreu de Bofarull, des de temps immemorial la “Vaca amb arròs” va ser, el plat preferent de tots els bons veïns de Reus el dia de Sant Pere, un costum que conservaven encara entre les antigues famílies de la seva època.

Amb aquesta finalitat, en els contractes d’arrendament de les taules de carnisseries, estava prevista la matança de bous per aquesta festa, fixant-se el número de bous que havien de ser sacrificats i els preus a què s’havia de vendre la carn.

Només en algunes èpoques de mancances, per guerra o pesta, es va precisar un acord especial del Consell. Per exemple el 13 de juny de 1604 els Jurats van consultar si “se matarien bous y quants”, al que van respondre els Consellers que “per lo dia de sant Pere se maten tres bous”. Exactament deu dies després els Jurats van consultar si “los bou se han de matar per lo dia de Sant Pere, sils parexerá que lo Consell fassa y taxa lo preu”, essent determinat que es “detallen a dos sous y sis diners la lliura” […].

Ja el 1437 els arrendataris de la carnisseria, Joan Forés i Ramon Aguiló, es van comprometre a servis bous de més de 100 lliures de pes, “bons e suficients”, a judici dels Jurats.

El 1503, a d’altres dos carnissers o “tallers” se’ls ordena que no sacrifiquin “sino quatre bous a les festivitats quels Jurats volran” i que “durant aquest temps de feste sia tingut dins la villa sols un taller que tall moltó y cretó y altra carn adjacent”.

Podríem citar moltíssims més exemples, però només reproduïm part del contracte d’arrendament de les taules de la carnisseria el 1597. En aquest mateix els carnissers “prometen y se obliguen que mataran vuit bous taulers, visurats per los senyors de Jurats […]”.

Versots 2008

From Correbars 2008

Ja és aquí lo Bou de Reus
I venim amb mala bava
Envestirem a qualsevol
Que ens vulgui tocar la fava.

Ja podeu estar alerta,
I traieu-vos les lleganyes,
Que a aquell que no vigili
Li clavarà al cul les banyes.

Enguany en comptes de gorra
Donarem un davantal
Als que han fet que el bou i arròs
Fos un plat fenomenal

Lo De Muller, Cal Borrull
Forn Cabré, arròs Montsià
I la Unió de Botiguers
Ens van donar un cop de mà

Lo Casal Despertaferro,
La Mariona Quadrada,
Montsant Cim i la Mulassa
són la gent premiada.

Que disculpin les Gitanes
Si els seus versots he oblidat
Tantes nits sense dormir
M’han deixat perjudicat.

No ha estat pas fàcil triar
A qui dar la cagarada,
Hi ha per’qui tant malparit
Que ha estat molt disputada.

Molt salats són al govern
Es veu que d’aigua n’hi ha poca
Ja poden dir el que vulguin:
L’aigua de l’Ebre no es toca

La Diada de Sant Jordi
Va començar fatal
Les entitats al Pallol
I empreses al Mercadal.

Que cony passa a l’Ajuntament?
ja no estan de part del poble?
Van i mouen les entitats
Com si fossin un trist moble

A Reus no hi ha cartelleres
Per les associacions
Si encartelles les parets
Et tallaran els collons

Aneu al tanto al fer foc
Que us fotran a la presó
I no pas per cremar boscos
Sinó fotos del Borbó

Algú de valtros se’n recorda
Que van fer un estatut?
Els polítics molt xerrar
I com sempre ens han fotut

Els bisbes tenen una ràdio
I sovint són als jutjat
I és que lo Jimenez-Losantos
Els deixa amb lo cul cagat.

Hi ha un orfenat de monges
Al camí de Tarragona
Al carrer han fotut els nens
Perquè els hi surt de la xona

Tanquen portes als menors
Les Missioneres Claretianes
Per què feu aquet mal fet,
No dieu que sou cristianes?

Però això no és res
N’hi ha que ens fan morir de por
La cagarada d’enguany
és per la nuclear d’Ascó

No volem ser com Txernòbil
Ni tornar-nos uns mutants
Que un dia fotrem un pet
I volarem com supermans

Una cosa et volem demanar Sant Pere,
Tu que ets el nostro patró
Que diumenge perdi Espanya
I l’alemany sigui campió.

Naltros som lo Bou de Reus
Se’ns en fot si us fem molèstia,
Per fi ja ha arribat l’hora
Que la Festa sigui bèstia!

Visca Sant Pere! Visca Reus!
Visca Catalunya Lliure!

Versots 2007

From Cercavila Ferro! (21-4-2007)

Ja és aquí lo Bou de Reus
I venim amb mala bava
Envestirem a qualsevol
Que ens vulgui tocar la fava.

Ja podeu estar alerta,
I traieu-vos les lleganyes,
Que a aquell que no vigili
Li clavarà al cul les banyes.

Enguany donarem la gorra
A uns que ens han fet xalar
Ens han fet riure tot l’any
I ara els volem premiar.

Futboleros pelacanyes
Heu baixat a segona.
La riota nacional:
El Nàstic de Tarragona.

El Gilbert era insubmís
I ara és ric del cagar
Li donarem cada any la gorra
Si calers ens vol donar.

No ha estat pas fàcil triar
A qui dar la cagarada,
Hi ha per’qui tant malparit
Que ha estat molt disputada.

No en tenim prou amb els punts
Que a Reus tenim noves multes
Ara també reben llenya
Els hòmens que van de putes.

Al Mercadal van i hi posen
Un fotimer de torretes
Potser eren per amagar-nos
I podens tocar les tetes?

No! El Bou ha descobert
Que en lloc de fer-se una palla
A la plaça les brigades
Jugaven al tres en ratlla.

A Reus tenim un misteri
El Filella ho sap només
Aquesta merda del CAER
Es pot saber què cony és?

La Urbana perd els papers
Fotent un tiro a un pelut
Després volen que ens creguem
Que la bala havien perdut

Apallissa a un xiquet,
La policia espanyola,
Per parlar en català
I és que se’ls en va la bola

Diguem prou repressió!
S’acaba la paciència
No ens queda cap més sortida
Que cridar: independència!

I als que cremeu les senyeres
Com que no teniu entranyes
Ara que sabem qui sou
S’encularem amb les banyes.

La cagarada la donem
A aquells que ens han destrempat
Ni amb viagra me l’aixequen
Els partits de la ciutat.

Esquerra, cori, pepé
Pesecé, iniciativa
Sou junt amb els convergents,
Pitjor que una lavativa.

El passat dia vint-i-set
El dia de les eleccions
La gent ens vam quedar a casa
Que n’estem fins els collons

Per l’abstenció i la desgana
Us donem la cagarada.
Que no me la poseu dura
Ni que em feu una mamada.

Naltros som lo Bou de Reus
Se’ns en fot si us fem molèstia,
Per fi ja ha arribat l’hora
Que la Festa sigui bèstia!

Visca el Bou! Visca Sant Pere!

Visca Reus! Visca Catalunya Lliure!

Visquin els Països Catalans independents!!!

Versots 2006

From Festa Major de Sant Pere 06 (27-6-2006)

Ja és aquí lo Bou de Reus
I venim amb mala bava
Envestirem a qualsevol
Que ens vulgui tocar la fava.

Ja podeu estar alerta,
I traieu-vos les lleganyes,
Que a aquell que no vigili
Li clavaré al cul les banyes.

Enguany donarem la gorra
A un que ha estat bon xiquet
Ell és un reusenc com cal
Que es diu Agustí Pouget

Qui sempre ens ha obert les portes
Del corral quan ha fet falta
Que és un paio collonut
Ho diem amb veu molt alta.

No ha estat pas fàcil triar
A qui dar la cagarada,
Hi ha per’qui tant malparit
Que ha estat molt disputada.

Enguany tots s’hi han lluït
amb això de l’Estatut,
i al poble de Catalunya
han deixat ben banyut (més que jo)

Els convergents per quatre engrunes
ens han baixat els pantalons
i els sociates amb l’estisora
ens han tallat fins els collons

El Reus de futbol
baixa de divisió
i en hockei l’únic que guanyen
és la copa del cabró.

L’any passat, la cagarada,
Era per l’espanyol bufó
La d’enguany la donarem
A la santa inquisició:

Els que pixen aigua beneita,
El del full dominical,
La dreta que menja hòsties,
I algun altre carcamal.

Es van fer petar el Carnestoltes
Els músics bascos i el Bassi
que només amb la censura
Se’ls posa la polla dura.

Que ja ho sabem que molts d’ells
De dia cilici i rosari
I de nit se’n van de putes
O bé surten de l’armari.

Naltros som lo Bou de Reus
Se’ns en fot si us fem molèstia,
Per fi ja ha arribat l’hora
Que la Festa sigui bèstia!

Visca el Bou! Visca Sant Pere!
Visca Reus! Visca Catalunya!

Versots 2005

From Cagarada al Boadella (25-6-2005)

Ja és aquí lo Bou de Reus
I venim amb mala bava
Envestirem a qualsevol
Que ens vulgui tocar la fava.

Ja podeu estar alerta,
I treieu-vos les lleganyes,
Que a aquell que no vigili
Li clavaré al cul les banyes.

Cada any donem la gorra
A algú destacat de Reus
Enguany el premi és per a uns
Que fan ciutat a cops de peus

Perquè fan l’aniversari
De cinc anys de fer el gamberro
La gorra de portador
És pel club Despertaferro.

No ha estat pas fàcil triar
A qui dar la cagarada,
Hi ha per’qui tant malparit
Que ha estat molt disputada.

Els del clero estan que trinen
Amb el casament homosexual
I per la burla del mantell
Del cartell de Carnaval
Per animar-se han fet farra
Amb allò del funeral.

El PP quan van de manis
Se’ls posa dura la tranca
Quan criden que mai tornin
Els papers de Salamanca.

I al Camp tot és corrupció:
El freixe, Terres Cavades
Cas Cogul, fins i tot al Reus
N’hi ha qui té les mans cagades.

La cagarada de l’any passat
Va ser pels veïns racistes
La d’enguany qui la mereix
És el bufó dels franquistes:

Boadella, què t’ha passat?
Ara ets qui abans odiaves
Et van fotre un cop al cap?
O t’has venut per un plat de faves?

Fes-te fotre Boadella
Si és que el nostre premi et cou
Tu que vols “corrides de toros”
Colga’t de merda del Bou!

Naltros som lo Bou de Reus
Se’ns en fot si us fem molèstia,
Per fi ja ha arribat l’hora
Que la Festa sigui bèstia!

Visca el Bou! Visca Sant Pere!
Visca Reus! Visca Catalunya!

Versots 2004

From Sant Pere 04 (25-6-2004)

Ja és aquí lo Bou de Reus
i venim amb mala bava,
envestirem a qualsevol
que ens vulgui tocar la fava.

Ja podeu estar alerta
i treieu-vos les lleganyes
que, a aquell que no vigili,
li clavaré al cul les banyes.

Cada any volem premiar
a dos reusencs que han destacat;
a un donarem la gorra
pel molt que ha fet per la ciutat.
I, a l’altre, la cagarada,
per haver-nos putejat.

Enguany, l’únic que mereix
la gorra de portador
és aquell que em va parir.
lo gran Manel Llauradó.

No ha estat pas fàcil triar
a qui dar la cagarada,
hi ha per’qui tant malparit
que ha estat molt disputada.

Hi ha hagut guerres, Bush, Aznar,
el casament dels borbons
i tots els que boicotegen
a les nostres seleccions;
però ha estat lo de la mesquita,
el que més m’ha inflat el collons.

Racistes i intolerants,
que als barris han fotut marro.
Als reusencs del Ku Klux Klan,
dedico el primer cagarro.

Naltros som lo Bou de Reus
se’ns en fot, si us fem molèstia.
Per fi ja ha arribat l’hora
que la Festa sigui bèstia!

Visca el Bou!
Visca Sant Pere!
Visca Reus!

Què és un bou?

Mamífer remugant de peu rodó, mascle, de la família dels remet(”",”",”",”bòvids”)bòvids, de gran talla (2 m de llargària i 1,5 m d’alçària a la creu), de cap gros i massís, amb banyes punxegudes (bé que hi ha formes sulles), recurvades enlaire i potents. Té la pell coberta de pèl curt, de coloració diversa (negra, castanya, etc) o clapada. La forma domèstica deriva de diferents espècies salvatges, possiblement de l’ur, i fou originàriament domesticat a l’Àsia, 10 000 anys aC. El bou és el menys dòcil dels animals domèstics, i és anomenat sovint per això bou brau o simplement brau; el seu caràcter agressiu no el fa apte per a les labors agrícoles, llevat de quan és castrat, i és destinat sobretot a la propagació de l’espècie. La necessitat de castrar la major part dels individus per tal d’obtenir-ne un rendiment com a animals de tir, de labor o d’escorxador, ha fet que, en l’ús comú, el mot bou tendeixi a especialitzar-se en aquest sentit remet(”",”",”1″,”bou 1 2″) i que alguns sinònims, especialment brau i toro, siguin emprats per a designar el bou no castrat. La femella del bou és la vaca, i els individus joves són anomenats jònecs i, si no passen d’un any, vedells. Llur crit és anomenat mugit o mugiment, bramul, bram i braol. Viuen uns quinze anys. El bou és representat per nombroses races, repartides per tots els continents, diferents per l’aspecte (especialment el color del pelatge), i per les dimensions, i sobretot segons les característiques de millora genètica artificial introduïdes per l’home per obtenir-ne un millor rendiment. Les races poden ésser agrupades segons el tipus de perfil del cos, segons llur distribució geogràfica o segons les aptituds que tenen. Les principals races (individus longilinis i de perfil gairebé còncau) de bous destinades, per encreuament amb vaques de la mateixa raça, a l’obtenció de femelles (vaques) lleteres, són l’holandesa, la bretona, la simmenthal, la friburguesa, la suïssa, la jersey i la guernesey; les destinades a producció de carn (individus brevilinis i hipermètrics, amb metabolisme baix) són sobretot la durham, l’aberdeen-angus , la galloway, la hereford i la charolaise; les destinades al treball són principalment la gascona i la romanyola; i, com a mixta, la pirinenca. D’altres races de bous, degudament seleccionats i ensinistrats, són destinades a les corregudes de bous.

El Bou a Reus des de 1343

From El Bou de Reus

Explica Ezequiel Gort al seu llibre El treball i la festa que la primera Fira de Sant Jaume de Reus va ser l’any 1343 i que va haver-hi festa grossa. L’únic ball que s’explica que acompanyà als joglars és literalment: “…als juglàs que tocaren com los merçés balaren lo bou per vila e per la fira”.

Els mercers, els venedors de roba, van ballar el bou, fet que hem d’entendre com una mena de corre-bou. Gort explica que aquest bou va ser pagat per la vila i que era a “ops dels merçés que vondrien a la fira”. Es podria tractar d’un ball més o menys cosporatiu, portat pels mercers que anaven a vendre a la fira.

Ezequiel Gort també es pregunta quin tipus de bou va ser el de 1343, ja que pels costums de la vila podria ser capllaçat, embolat o enflocat, però el mateix Gort respon la pregunta optant pèr la possibilitat de bou embolat, ja que el municipi també va comprar dues lliures de candeles “que presaren de cera al bou”.

Finalment el municipi també va fer una altra despesa pel bou: “una lliura de pebre ops del bou que.n preseren”. I s’ha d’entendre que aquest pebre era per a condimentar el pobre bou que després del corre-bou seria matat, cuinat i menjat pels reusenc tal com es feia secularment a la ciutat per les grans solemnitats.

Veiem doncs, com els bous eren ben presents a la ciutat de Reus just quan Catalunya era un estat sobirà i independent. La història desmenteix a aquells que diuen que el Bou és impropi de la nostra ciutat, emparant-se a un reduccionista sentit de la catalanitat. El Bou és català i reusenc des de fa més de sis-cents anys.

El bou del pessebre

El bou del pessebre és un bou apòcrif. Va aparèixer tardanament, com la mula, prop de la menjadora on van posar Jesús. En la predicació cristiana hi ha lectures negatives d’aquests dos animals soferts. Un rector de poble, en una homilia de missa del gall, en feia una de moralitzant que no deixava gaire bé les bèsties del pessebre: deia el bon home que, bàsicament, hi ha dues maneres de viure el Nadal: com sant Josep i la Mare de Déu, contemplant el pessebre, o com el bou i la mula, afartant-se.

D’altra banda pel fet d’estar castrat, algú ha vist en el bou un símbol d’esterilitat que, segons una tradició posterior, reforçaria iconogràficament la virginitat de Josep i Maria, quan la virginitat no és estèril sinó radicalment fecunda.

Però hi ha també en la tradició judeocristiana lectures positives del bou de Betlem. A la Bíblia, el bou és un dels béns més preuats: “No cobegis la casa d’un altre… ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany” (Dt 5, 21). La carn del bou, juntament amb la de l’anyell i la del cabrit, no era prohibida

(Dt 14, 4). Quan Samuel s’acomiada d’Israel pregunta retòricament: “A qui he pres el bou o bé l’ase? A qui he oprimit? A qui he maltractat?” (1 Sa 12, 3).

Quan Francesc d’Assís a Greccio va fer el primer pessebre vivent de la història, va ajuntar per primera vegada un bou i una mula. El bou i la mula no solien compartir estable. Francesc, que se sentia germà de tota criatura, fins i tot del llop, va unir, simbòlicament, dues menes d’animals prop del Rei de Reis. Potser com un ressò de la reconciliació universal profetitzada per Isaïes: “La vaca i l’óssa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, ningú no serà dolent ni farà el mal en tota la muntanya santa” (Is 11, 7), o també evocant la fidelitat de l’animal: “Un bou coneix el seu propietari i un ase l’estable del seu amo, però a mi Israel no em coneix, el meu poble m’ignora” (Is 1, 31).

A l’Evangeli, Jesús respon al cap de la sinagoga que l’acusa d’haver vulnerat el repòs del dissabte apel·lant, potser amb humor, a aquest animal domèstic: “No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l’ase de l’estable i els porteu a l’abeurador?” (Lc 13, 15) i també proposa als seus adversaris una situació límit: “Si a un de vosaltres li caigués al pou en dissabte el fill, o tan sols el bou, no el trauria tot seguit?” (Lc 14,5).

Jesús va anunciar als seus seguidors que el seu jou era suau i la seva càrrega lleugera (Mt 11,29).

El jou servia també per junyir els bous, però en el llenguatge cristià esdevé sinònim de la creu i l’home s’associa a aquest animal feinejador. El jou cristià no representa una manca de llibertat, sinó, més aviat, una altra manera de fer les coses. El cristià no les fa a soles perquè el jou junyeix dos animals. El cristià tot ho ha de fer associat a Jesús. Ell camina al seu costat.

La patrística va interpretar en la visió d’Ezequiel la naturalesa dels àngels: intel·ligents com l’home, poderosos com el lleó, laboriosos com el bou i veloços com l’àliga.

Dionís Areopagita resumeix la mística del bou amb aquests termes: “La figura del bou marca la força i la potència, el poder d’obrir solcs intel·lectuals per tal de rebre les pluges fecundes del cel”.

Ramon Llull aprengué la lliçó d’un bou que remugava i l’associà també a la filosofia. Sant Tomàs d’Aquino era pròcer i de contextura ferma. Els seus condeixebles del Rin, irònics, l’anomenaven amb el sobrenom del “bou mut de Sicília”. El creien embadocat i com oprimit pel seu mestre Albert Magne. Ho explica el biògraf Tocco. Però, un dia, després d’una brillant dissertació, Albert va dir als estudiants: “Li dieu el bou mut, però us asseguro que aquest bou farà uns bramuls tan grans amb la seva ciència que ressonaran per tot el món”.

El bou és present a la toponímia: així Oxford i Bòsfor, que signifiquen el pas dels bous. També en l’heràldica, en la gastronomia, en la rondallística, en les dites populars…

Jaume Aymar i Ragolta

(Publicat al diari AVUI el dia 25 de desembre de 2002)

A Reus per Sant Pere bou i arròs

“A Reus per Sant Pere bou i arròs” és un refrany que tot i que ja no es diu avui dia, va ser força conegut dins i fora de la ciutat. Mostra n’és que Joan Amades el recull dins l’apartat de refranys del volum de cançoner de Folklore de Catalunya (Barcelona: Selecta, 1951 p.1217). Fins i tot s’ha inclòs dins dels 25.000 refranys que conté la contemporània obra Tots els refranys catalans d’Anna Parés (Barcelona: Ed. 62, 1999 p.486). Però a part del refrany, què en sabem més? El folklorista Ramon Violant i Simorra ho explica a Etnografia de Reus i la seva comarca (Barcelona: Ed. Alta fulla, 1990, p.659) referint-se al menú de la Diada de Sant Pere: “el matí es tenia un plat a taula amb avellanes torrades i coca per a convidar els visitants a la casa. El dinar clàssic era el bou i arròs. Això és, arròs a la cassola per primer plat i bou rostit per entrant. Per postres, crema o bunyols de pasta adobada i coca adobada, d’elaboració casolana”. Aquesta menú tradicional no ha arribat fins als nostres dies ni molt menys, ja al 1923 Pere Cavallé deia: “La decadència dels costums tradicionals estava ja iniciada […] eren molts pocs els veïns que complissin amb el precepte aforístic de “Per Sant Pere bou i arròs”. De les diverses famílies que jo tractava, únicament la d’en Celestí Ferrando, l’impressor, seguia el costum. La senyora Dolors, l’esposa d’en Ferrando, deia, amb certa emoció, que el seu pare tenia per deure ineludible el menjar bou amb arròs el dia de Sant Pere i que ella, en homenatge als avantpassats, seguia fidel a la culinària tradició” (P. Cavallé Festes i Costums de Reus. Reus: Centre de Lectura, 1990 p.72).
Els temps ha canviat, per les festes de Sant Pere homes i dones tenen ganes d’estar al carrer i no pas tancats a la cuina elaborant el menú que explicava Ramon Violant. Per recuperar aquesta tradició, caldria adaptar-la als nous temps: passar de ser una menjada familiar a una de comunitària i fondre l’arròs a la cassola i el bou rostit en un sol plat. A partir de dos elements bàsics com són el Bou i l’arròs, cada cuiner o cuinera faria el plat al seu gust i a la seva mida, talment com el Masclet, que a partir de dos elements bàsics com són el Vermut i el Plim cadascú els combina com més li plau.
No inventem res, de menges comunitàries per festes n’hi ha arreu dels Països Catalans: l’espineta amb caragolins per Santa Tecla a Tarragona, el ball de coques dels pobles del Priorat, el ranxo de Ponts, les calderes de Sant Antoni de Massalfassar o la truita amb suc d’Ulldemolins. La idea no seria fer una festa gastronòmica com pot ser la calçotada de Valls, sinó dotar a la Festa Major de Sant Pere d’una menja tradicional, senzilla i energètica que serveixi per fer coixí per aguantar les hores de festa que calguin.

Sortides de l'any 2004

From Dia de l'estrena (24-6-2004)

24-06, Reus, Centre ciutat, presentació del Bou
24-06, Reus, Cercavila del Masclet
25-06, Reus, Lliurament de la Gorra de Portador i la cagarada
15-08, Hospitalet de l’Infant, Festa Major
18-09, Reus, presentació del Lleó de Reus
19-09, Cervera, VII Mostra de bestiari Festiu de Catalunya
19-09, Vandellòs, Festa Major
24-09, Reus, Cercavila del Masclet

Cap de bou

Cap de Bou, poema visual de Joan Brossa concebut el 1969 i editat el 1982. La A majúscula llatina prové de l’alfabet grec, probablement a través de l’etrusc. La A grega deriva d’una forma semítica, estilització probable del dibuix d’un cap de bou (alef en hebreu) dels jeroglífics hieràtics. Per això Brossa agafa la primera lletra del nostre abecedari i li dóna la volta, per retrobar un dels símbols de la nostra cultura catalana i mediterrània com és el Bou.

Festes de bous a Reus II, per Salvador Palomar

FER VEDELLES

Amb el nom de córrer la badella, simplement, fer vedelles, es coneixia a Reus el costum de fer bous, costum que hauria tingut un notable arrelament tant a la ciutat corn en altres poblacions de la comarca. Consistia, bàsicament, a fer córrer pels carrers de la vila una vedella, amb motiu de la Festa Major o les festes de barri.
La Festa Major, per Sant Pere, es caracteritzava, segons Antoni de Bofarull, per les diversions de balls, torres, badelles y cóssos. Bofarull, que publica el 1880 el seu llibre referit als costums reusencs de la primera meitat del segle XIX, coincideix amb altres autors locals a afirmar les concordances entre els actes de la Festa Major i les festes de barri de la vuitada de Corpus.
Bofarull dedica un capítol del seu llibre al tema, i ens descriu el costum així: “Si’l cos de ruchs es un preludi dels hipodroms, la badella era una pretensio tauromàquia, despullada de tota barbaritat. Lo correr la badella, costum ja casi desapareguda en lo poble de que m’ocupo, no era diversio exclusiva de allí, perque en molts altres pobles de Catalunya s’ha practicat, y no fa molts anys que la vaig veurer anunciada en festas de comarcas mes inmediatas al Pirineu, y consistia en avisar, pera que tothom estigues previngut y s’evitessen desgacias, que si tal hora se soltaria una badella, y que se la faria correr per tal o qual carrer”.
Pel que apunta Bofarull, en aquesta època, no es deuria donar mort a l’animal i la diversió consistia a córrer i fer córrer l’animal mes que altra cosa. Bofarull indica que no es solien produir accidents greus: “Se podria citar lo cas raro de algú que, fugint se girés un peu, però succeheix també un dia de alarma en una professo, ó quant hi ha coredissas en temps de barricadas” i cita una anècdota que probablement s’inspira en un fet real: “de ficarse la badella, per exemple, en una botiga de plats y ollas, però la trancadissa que’n resulta no deixarà de fer ríurer, y no plorara l’amo dels plats trencats, perquè com l’Ajuntament l’indemnizarà (cosa no difícil de lograr sobre tot si’s te un parent regidor), encara ha de benehir la badella, que, en pochs minuts, li ha fet despatxar mes mercaderia que no hauria despatxat en dos mesos o pot ser en sis”.
Extret de: Salvador Palomar, Festes de Bous a Reus, notícia històrica Carrutxa, Reus, 1988.

Festes de bous a Reus III, per Salvador Palomar

LES FESTES DE BARRI

Les festes en les quals trobem mes sovint referit el costum de fer córrer bous son les festes de barri. En parlar de festes de barri ens cal diferenciar entre les festes de carrer que es desenvolupaven la setmana següent del Corpus, a les quals ja hem fet referència anteriorment, i les que tenien lloc en altres moments de l’any, principalment a l’estiu. Aquestes eren una mena de petites -i no tant petites- festes majors que un conjunt de carrers feia en honor al sant Patró del barri, be perquè existia alguna capella, en l’àmbit del barri, dedicada a aquest.
Les festes de barri dedicades a les capelles, les tenim documentades des de començaments del segle XVIII (1702, barri de I’Hospital). Amb diverses interrupcions i notables transformacions, constitueixen un tipus de festa popular que ha arribat fins als nostres dies.
Disposem, a les actes del Consell de la Vila, d’una detallada descripció de les antigues festes de barri, datada el 24 de juny de 175ó. En aquesta ocasió el Consell vol privar “las festas que feyan los barris a las capellas de los respectius Portals y casi tots los demés carrers” per ser mes pròpiament “divertiments humans que no dedicació y consagració de cultes als Sants, puix lo que merament concestian era en fer los Sacristans y Sacristanas, acompanyats de musica, matinades per las cases enramant las portas de espígol o altres odoríficas herbas, fer correr per tota la vila, amb gran albarot de xichs y grans, un bou o vadell, y despres fentlo matar y tallar, repartirlo venent entre los del barri o carrer en no poch dany de las comunas carnisserias…”. Val a dir que en el fons d’aquest intent de prohibició, no reexida a la llarga, hi trobem els perjudicis econòmics que aquestes festes ocasionen tant als establiments municipals com a les captes de la pròpia església.
Aquesta referència documental ens indica que l’animal era mort després del correbou, però sembla que no ho era públicament- i que la seva carn era repartida a venuda entre el veïnat, a l’estil de diverses celebracions del mateix tipus que han perdurat fins als nostres dies.
Malauradament, tenim ben poques notícies de les festes de barri de la primera meitat del segle XIX i del seu contingut, tot i que podem constatar que n’hi havia. A partir del 1860, a Reus, amb l’existència de premsa diària impresa, la quantitat d’informació de que disposem augmenta considerablement i podem fer un seguiment de les festes de barri, en que es constata la repetida presencia de correbous en els programes de diversos barris: el de Santa Anna, el de Sant Jaume i, sobretot, el de Sant Magí (l’Illa).
El córrer la vedella solia tenir lloc a primera hora de la matinada. Així podem llegir als programes: “Sobre las tres de la madrugada se correrà por las calles una ternera” (Barri de Sant Jaume, 1863) o be “en la madrugada del dia 26 hubo una corrida de un toro” (notícia de la celebració de la festa del barri de Santa Anna, 1864). Aquest costum de fer bous a la matinada, que es conserva en algunes festes de barri actuals de la comarca, sembla ser, pel que fa a l’horari, característic d’aquest tipus de festa, probablement perquè, en trobar-se els carrers lliures d’activitat quotidiana, era mes fàcil desenvolupar l’acte sense problemes. Aquest no es, però, el cas de la Festa Major.
Com ja s’ha descrit, l’acte consistia a córrer davant la vedella pels carrers en festa. No hem trobat referències explícites a la mort de l’animal, la qual cosa ens fa suposar que, o no el mataven, o, si ho feien, era fora del context festiu.
Cap el 1876, del barri de Sant Magí, tenim la notícia que “por la tarde tenian dispuesta una ternera habiendo pedido permiso para torearla durante la noche” i el programa d’aquest mateix barri de l’any 1880 ens parla de “parodia de corridas”, la qual cosa ens fa suposar que, a mes de la cursa pels carrers, s’havien desenvolupat pràctiques tauromàquiques en un recinte mes o menys definit. No hi ha, però, cap notícia de curses de braus o de la presencia de torejadors en aquestes festes de barri. D’altra banda, s’apunta un to burlesc en el desenvolupament de l’acte.
Podríem insistir en altres exemples, però en línies generals sembla prou definit el costum.
Pel que fa al costum del bou embolat no hem trobat, per ara, cap altra referència històrica, relativament propera, llevat del programa de festes de Santa Càndida, a Falset, el 1863, en el qual s’afirma que a les dues de la tarda del dia 6 de setembre “se correrà en la plaza de la Constitucion un toro embolado”, i encara en desconeixem les característiques.
El costum de fer córrer la vedella, a Reus, es deuria perdre en els darrers anys del segle passat (XIX). Bofarull (el 1880) ens diu “Sia per lo que’s vuila, la costum de córrer la badella se pot donar per perduda a extinguida”. I Pere Cavallé afirma, el 1889, referint-se a la Festa Major: “Se feyan festas populars que proporcionavan molta animació, com per exemple: córrer la badella, fer cossos, balls representats y fins torres; tot això avuy ja no’s fa”. La manca de referències a la premsa local i als programes de festes que coneixem de l’època ens confirmen que, efectivament, cal donar per pràcticament desaparegut el costum cap al 1890, com a més tard.
No es aquest el cas de diverses poblacions de la comarca, en les quals el costum persisteix, lligat ales festes de barris.
A l’actualitat son, almenys, dues poblacions les que fan bous. Ambdues per festes de barri, als voltants del Corpus. Són Mont-roig del Camp (Barri de Dalt) i Cambrils (Barri de l’Eixample).
A Mont-roig hi ha també bous per la Fira. A Reus, fa uns anys, algun barri havia fet festes amb vedelles. Igualment s’han fet festes amb bous en altres poblacions de la comarca corn Hospitalet de l’Infant o, dins el mateix terme de Mont-roig, a la banda de la platja.
Extret de: Salvador Palomar, Festes de Bous a Reus, notícia històrica Carrutxa, Reus, 1988.

Festes de bous a Reus I, per Salvador Palomar

EL BOU ENFLOCAT

Un primer costum al qual hem de referir-nos, tot parlant de la tradició de correbous a la vila reusenca, es el conegut amb el nom de bou enflocat. Aquest costum, recollit per diversos autors, es descrit per Joan Amades com a corresponent a la diada del Corpus: “Antigament, a Reus, al matí, havien deixat anar un bou que voltava pels carrers i que la fadrinalla empaitava i atiava a crits. La correguda del bou havia donat lloc a molt aldarull i renou i les autoritats es veieren obligades a reprimir el costum, puix que arribava a fer enutjos el trànsit per la ciutat. La bestiola anava tota enflocada i enfaramallada, i el fet d’arrencar-li alguna de les cintes o flocs constituïa una valentia i una proesa. El costum va donar origen a la comparança enflocat com el bou de Corpus. Sembla que aquest costum no havia estat privatiu de Reus, sinó que s’havia practicat també per d’altres poblacions…” Aquest sembla un joc ben antic de correbous.
Cal dir que el costum d’ataviar bous en les festes de celebració del Corpus i la seva vuitada es troba ben documentada i ha persistit, en algunes poblacions, fins a temps actuals. Cal tenir en compte que un primer tipus de festes de barri -festes de carrers que afecten només a una zona de la població- son les que es celebren tradicionalment en la setmana següent al Corpus.
I en aquestes festes hi trobarem sovint els bous.
El bou enflocat, però, pot estar relacionat amb una altra practica, estesa arreu d’Europa, i pròpia, entre altres, de les diades de Carnaval. Consisteix a passejar, guarnit amb unes i cintes, un bou pels carrers de la població que es portat finalment a l’escorxador o sacrificat públicament.
El fet de matar un bou en diades assenyalades era comú a moltes poblacions. La seva carn era repartida entre la població en general, més endavant, entre els pobres. Aquest costum va estar vigent, a Reus, fins al segle passat. Ja al segle XVI sabem que es matava el bou per Carnaval, Corpus i Sant Pere.
Desconeixem, però, el tipus de cerimònia que podia acompanyar la mort del bou, si es que n’hi havia alguna.

Extret de: Salvador Palomar, Festes de Bous a Reus, notícia històrica Carrutxa, Reus, 1988.

El Bou festiu, per Jan Grau

EL BOU

En general es dona per acceptada la teoria que el bou del bestiari festiu és un element supervivent de l’antic entremès del Naixement de Jesús, que sortia a les processons del Corpus medieval. Si repassem el que coneixem dels bous amb atenció desseguida descobrirem que aquesta afirmació només és parcial i que de bous festius n’hi ha més d’una mena.

En primer lloc, tot l’entremés de Betlem dels segles XV i XVI, anava muntat damunt d’una roca o castell, és a dir un cadafalch amb rodes com els dels msiteris de Setmana Santa, però amb persones reals en lloc de figures. Si tenim en compte l’amplada dels carrers d’aquells temps per on passava la processó, podem deduïr les dimensions de la roca i per tant és ben fàcil de suposar que a dalt tot els`personatges que hi apareixien eren vius.

Per altra banda trobem el bou de cartró o de fusta com un animal manso i de lluïment, qui sap si com a reminiscència arcaica dels cultes antics als animals estèrils, als que s’honorava per demanar fertilitat. Si donem un cop d’ull al Naixement, ens trobem amb un bou i una mula, tots dos animals estèrils que fan companyia a un Sant Josep i a una Verge Maria, també estèrils a la seva manera.

Aquest bou festiu, a la Barcelona del segle XV depenia del gremi de carnissers i tenia un caire representatiu, havent servit de cavalcadura per al portador del penó del gremi. Un exemple el trobem a l’any 1589, quan es van fer festes per l’entrada de Felip II, dalt del bou hi anava un dels prohoms cavalcant la simulada bèstia; en arribar devant del monarca descavalcà i li donà la mà.

A Catalunya no s’estil.len actualment entremesos muntats per persones, però a França, l’ase de Pézénas anava muntat per un nen i una nena. A la ciutat belga d’Ath, per la festa de la Ducasse, l’àliga bicèfala que es portada per un home va cavalcada per un nen i el Cheval Bayard, un enorme caval de sis metres d’alt i portat per setze persones, porta a dalt a quatre nens que representen els fills d’Amion. Potser la mulassa de Solsona que va muntada per un ninot setcentista que funa un cigar, anomenat Antonio Ricu, potser és un referent que ens indica que antigament alguns entremesos animals anaven cavalcats.

Des del segle XV al XVII el bou va sortir amb assiduïtat. Al 1716, el Decret de Nova Planta de Felip V va acabar amb la importància dels gremis a la processó i el gremi de graners, que en aquell temps es feia càrrec del bou, el van lliurar a la parròquia del Pi on hi tenien un altar. Sembla que amb els anys la figura anà perdent el seu caràcter solemne, perque a finals del segle XVIII era anomenat popularment l’ase del Pi. El darrer cop que va sortir al carrer va ser l’any 1839, per les celebració del final de la Guerra dels Set Anys.

En aquest darrer període el bou havia perdut el seu sentit representatiu i anava davant la processó, just després del venedor de ventalls com consta en els fulls de rengle de l’època. El seu paper era juganer i envestia al públic.

A la tradició catalana s’ha representat a Sant Sadurní acompanyat d’un bou o d’un brau. No deixa de ser curiós que tant el gremi de carnissers com el de graners, a molts indrets de la nostra geografia tenien aquest sant com a patró.

A més d’aquests dos tipus de bou en trobem una altra mena al Maresme. Antigament a Canet de Mar, per Carnaval sortia un bou anomenat momerota, que es passava les festes empaitant a tothom, especialment a les dones, donant cops de cap o etzibant guitzes a tort i a dret. El dimarts de Carnaval feia cap a la plaça on la gent se li tirava damunt per tustar-lo i massegar-lo. Finalment es decidia que havia de morir i tots els que tenien escopeta li engaven un reguitzell de trets de fogueig. Quan la bèstia queia morta es dessagnava i la gent anava a collir la sang amb tota mena de recipients. La simulació es feia perque sota la carcassa hi duien un bot de vi que feien rajar en el moment de la mort.

Les actuals momerotes de Mataró són bous moderns que pertanyen al bestiari de foc, perque les seves embestides són reblades per les carretilles que porten a les banyes. No es coneix que aquesta momerota tingui res a veure amb un anterior bou de la trdaició mataronina. El nom s’aplicava a un personatge que servia per fer por als nens i a un altre de carnavalesc que duia una figa lligada amb un cordill que penjava d’un pal i feia bovejar a la canalla.

Mentre la momerota de Canet lliga amb la tradició egipcia del bou Apis, que era entronitzat per tot un any i al final d’aquest era sacrificat. La de Mataró en canvi té a veure amb el bou embolat, constum que es manté en alguns indrets de les terres de l’Ebre i de la resta de península. Es tracta d’un bou real al que posen unes boles de greix a les banyes i les encenen.

A l’Edat Mitjana era molt comú a Catalunya el deixar anar bous pel carrer com a joc festiu. Avui a les terres de l’Ebre encara és un costum ben extés el deixar anar bous o vaquetes, fer el bou embolat o el bou capllaçat. No és estrany doncs, que els nostres avantpassat medievals tinguessin el bou de la processó com un bou solemne i representatiu, ja que el fet rebel i juganer de l’animal el tenien amb els de veritat.

D’antic es coneix la presència de bous festius a Manresa fins al segle XIX, a Valls al 1712, a Vic entre el segle XVIII i el XIX o a Tortosa a partir del 1557. Dels antics, el més característic és el de Solsona que durant molts anys va ser l’únic bou festiu que es mantenia en actiu.

Actualment ja tornem a tenir bous festius al carrer que fan companyia al de Solsona: les momerotes de Mataró que són dels anys 1979 i 1982; el bou de Tortosa recuperat a inicis dels 80 i que sembla més un brau que un bou; els de Barcelona i de Tarragona que formen part del seguici solemne….

Una menció especial mereix la vaca de Vacarisses, anomenada Xula i que va ser creada fent referència al nom de la població. Aquesta vaca s’ha casat fa poc amb el bou del Vendrell i d’ells es pot dir que cap dels dos podrà posar-li banyes a la seva parella perque ja en porten.

Jan Grau
28/2/97

Què és el Bou de Reus? per Salvador Palomar

El bou de Reus és una bèstia festiva de nova creació, que surt per primera vegada al carrer el 24 de juny de 2004. La peça és obra de l’artista reusenc Manel Llauradó.
La figura, d’un gran realisme, representa un brau de color negre, de considerables proporcions. El seu cap és mòbil i pot acotar-lo, en posició d’envestir. Tot i que, potser, vulgui participar en els seguicis de Completes o la processó, el bou cerca el seu espai propi a la festa en les cercaviles, provocant al públic quan esbufega (deixant anar aigua pel nas) o empaitant els vianants. Al so dels tabals, i amb el rerafons d’algun tro, les evolucions de l’animal fan força respecte. És, per tant, una bèstia que vol provocar al públic i cercar la seva complicitat en el joc festiu.
El bou de Reus reivindica explícitament, la tradició d’aquest animal a les festes catalanes, a l’igual que en altres tradicions mediterrànies, allunyant-lo dels estereotips que el vinculen només a la corrida, cursa de braus a l’espanyola.
El bou de Reus reivindica explícitament, la tradició d’aquest animal a les festes catalanes, a l’igual que en altres tradicions mediterrànies, allunyant-lo dels estereotips que el vinculen només a la corrida, cursa de braus a l’espanyola.
Com en altres poblacions catalanes, la tradició de bous a la festa reusenca és important i es vincula històricament a la festa major de Sant Pere i les festes de barri que els diferents carrers de la vila organaitzaven, sobretot, a l’estiu, en honor dels seus patrons particulars. Unes festes en què no hi podia faltar el fer córrer la badella.
Per exemple, el juny de 1756, el consell de la Vila intenta prohibir “las festas que feyan los barris a las capellas de los respectius portals y casi tots los demés carrers” per ser més pròpiament “divertiments humans que no dedicació y consagració de cultos als sants, puix lo que merament concestian era en fer los sacristans y sacristanas, acompanyats de música, matinadas per las casas enramant las portas de espígol o altres odoríficas herbas, fer córrer per tota vila, amb gran albarot de xichs y grans, un bou o vadell, y després, fentlo matar y tallar, repartirlo venent entre los del barri o carrer, en no poch dany de las comunas carnisserias…”
Sembla que la mort de l’animal era estrictament funcional. És a dir que el bou s’escorxava, a banda de l’estricte ritual festiu, per tal de vendre la seva carn.
També al segle XVIII ja s’hauria fet alguna cursa de braus a l’espanyola. El 1733, amb motiu de l’extensió del prec de sant Bernat Calvó, se’n van celebrar dues, però fou un fet més aviat excepcional.
A banda d’aquestes corrides, més aviat excepcionals, i de l’habitual còrrer la badella, folkloristes com Joan Amades ens parlen del bou enflocat: “Antigament, a Reus, al matí, havien deixat anar un bou que voltava pels carrers i que la fadrinalla empaitava i atiava a crits. La correguda del bou havia donat lloc a molt aldarull i renou i les autoritats es veieren obligades a reprimir el costum, puix que arribava a fer enutjòs el trànsit per la ciuatat. La bestiola anava tota enflocada i enfaramallada, i el fet d’arrencar-li alguna de les cintes o flocs constituïa una valentia i una proesa. El costum va donar origen a la comparança enflocat com lo bou de Corpus. Sembla que aquest costum no havia estat privatiu de Reus, sinó que s’havia paracticat també per altres poblacions…”
La documentació de la que disposem -encara que recull sobradament el costum de matar bous i repartir-ne la seva carn en diades assenyalades com Carnaval, Corpus i Sant Pere- no precisa, però, la forma en que aquests bous eren sacrificats. La cerimònia descrita per Amades -arrelada en el món romà- era practicada en l’antigor en nombroses viles.

Sigui com sigui, a la ciutat hi ha una pràctica de correbous, que Bofarull descriu i valora, el 1880, afirmant que “si’l cos de ruchs és un preludi dels hipòdroms, la badella era una pretensió tauromàquia, despullada de tota barbaritat”. Efectivament, els programes de festes de barri del segle XIX i començaments del XX recullen aquest costum, tot i que sembla minvar amb el pas del temps
Així, Pere Cavallé afirma, cap el 1889, referint-se a la festa major de Sant Pere que “se feyan festas populars que proporcionavan molta animació, com per exemple: córrer la badella, fer cossos, balls representats y fins torres; tot això avuy ja no’s fa”. El cert, però, és que aquestes pràctiques festives van sobreviure el 1900 arribant, en el cas d’algunes poblacions de la comarca, fins al darrer quart del segle XX. La llei de Protecció dels Animals, el 1988, va suposar la definitiva desaparició d’un costum que havia anat perdent-se amb el pas dels anys.
Però si la pràctica de fer córrer les vedelles fou ben vigent, no és menys cert que la diferenciació entre aquests costums i les curses de braus ja es manifestà fa més d’un segle. En aquest sentit, podem citar de nou a Bofarull que, sense ambigüetat, posa per títol a un capítol del seu treball sobre costums locals “Lo córrer la badella, barbaritat que sols ho sembla, y menos quant se fan toros”. I és que, en plena Renaixença, les curses de braus ja havien esdevingut un símbol a combatre com a representació de la cultura espanyola.
El bou festiu a Reus obre un camí que possibilita reivindicar alhora les festes populars de bous, sense embrancar-se en problemes legals i ètics, derivats de l’ús d’un animal viu. I canviar l’animal per una carcassa, tampoc és nou. Ja fa molts anys que es practica -sobretot, amb els bous de foc- en moltes poblacions, per exemple, al Pirineu.
A més del joc de carrer que proposa, la colla del bou afegeix un altre component a la festa: l’atorgament de dos “premis”: la gorra de portador i una cagarada de l’animal, a persones que durant l’any, s’hagin fet mereixedores d’aquestes distincions.
Cada any volem premiar
a dos reusencs que han destacat;
a un donarem la gorra
pel molt que ha fet per la ciutat.
I, a l’altre, la cagarada,
per haver-nos putejat.
I és que la broma i la capacitat de crítica són també part important d’aquest trencament amb la normalitat quotidiana que representa la festa.

Un bou amb bloc, per Toni Fullat

Un Bou amb bloc

tonifullat | publicat el dilluns, 2 d’octubre de 2006 | 14:21h

El Bou de Reus ja és a la xarxa. I us animo a conèixer aquest animal, cornut i valent, que vol provocar i reivindicar, explícitament, la tradició del bou a les festes catalanes (com passa en altres pobles i tradicions mediterrànies).

Perquè algú pot imaginar una Festa Major a les Terres de l’Ebre o al País Valencià sense bous? Es pot comprendre Catalunya sense les Terres de l’Ebre i el seu patrimoni cultural? O Medòcia sense el País Valencià?

Lluny dels estereotips i prejudicis que el vinculen només a la corrida i a la cultura espanyola i com en altres poblacions catalanes, la tradició de bous a la festa reusenca és important i es vincula històricament a la Festa Major de Sant Pere i les festes del barri de Santa Teresa. El Bou de Reus va néixer el 24 de juny del 2004 i ha vingut per quedar-se. Que ja està bé de tanta tonteria i de tanta ignorància. Que el Bou és tan català com la Moreneta, la sardana o el Barça. I a qui li piqui, que es rasqui! I serà millor que tingui cames si no vol que li clavin la banya al cul!

Que la festa sigui bèstia!!!

Visca el Bou, Visca Reus i Visca Medòcia!!!

Manel Llauradó, l'escultor

A la foto es veu el Manel Llauradó, el meu pare, revisant-me la banya per poder-me embolar.
El Manel Llauradó em va construir l’any 2004 i el primer dia que vaig sortir va ser per Sant Joan del mateix any.
El Manel és un crack que també ha construït l’Àliga de Reus, els Cavallets de Reus, el Lleó de Reus, el gegant Carrasclet i els gegants d’Ascó, Santa Oliva i La Selva del Camp. Actualment està construint la Víbria de Reus i el Basilisc de Reus.

Si voleu veure el procés de la meva construcció cliqueu aquí per veure el reportatge que TV3 va fer-me.

9.4.09

Exposició

El Bou de Reus té una exposició de petit format per a cedir temporalment a qualsevol entitat que la vulgui acollir.

L’exposició consta de:

-11 Fotografies de 20×25

-11 Fotografies de 20×30

-1 panell explicatiu de 50×80

-1 maqueta del Bou de Reus escala 1:10 amb peus per a exposar-la

La cessió és gratuïta.

Calendari:

Del 15-09 al 30-09-08 al vestíbul del Casal Cívic Sant Josep Obrer de Reus

Del 02-10 al 25-10 a l’aula del Bou del CEIP Alberich i Casas de Reus

Del 03-11 al 28-11 al Centre Cívic Mas Abelló de Reus.

Del 01-12 al 19-12 al Centre Cívic Ponent de Reus.

Reserveu l’exposició a:

elboudereus@gmail.com

Premis

El Bou de Reus cada any concedeix dos premis: la Gorra de portador per a una persona o entitat que ha destacat en positiu en algun àmbit de la ciutat de Reus o dels Països Catalans; l’altre és la Cagarada del Bou que es dedica o s’ofereix en mà a les persones o entitats més impopulars de l’any o què més han fet per destruir la bona convivència i l’avenç ciutadà i nacional.

El palmarès és el següent:

Gorra de portador

2004: Manel Llauradó, escultor
2005: Club Esportiu Despertaferro, en els cinquè aniversari de l’entitat.
2006: Agustí Pouget, incondicional del Bou de Reus.
2007: Nàstic de Tarragona, per les alegries que ha donat a Reus.
2008: Casa Borrull, Unió de Botiguers, Forn Cabré, AE la Mulassa, AE Monstant Cim, Casal Despertaferro, Mariona Quadrada, Arròs Montsià… per haver col·laborat amb el Bou i arròs.

Cagarada

2004: Col·lectius contraris a l’ubicació de la mesquita a Reus per la seva xenofòbia, racisme i nacionalisme espanyol encoberts.
2005: Albert Boadella, cagarada lliurada en mà i davant de TV3.
2006: Col·lectius reusencs contraris a la llibertat d’expressió i a la censura del concert de Sociedad Alcoholica i a l’actuació de Leo Bassi per Festa Major.
2007: Els sis grups municipals de l’Ajuntament de Reus, per l’abstenció a la ciutat.
2008: Central Nuclear d’Ascó.

Agraïments

8.4.09

Contacte

Correu electrònic

elboudereus@gmail.com

Adreça

Carrer Sant Elies, 8-1

43201 Reus

Telèfon

679 81 68 67

977 32 32 80

Protocol

Protocol de Sortides fixes a Reus

El Bou de Reus té les següents sortides fixes:

Festes de Sant Pere

24 de juny, Sant Joan
A les 7 de la tarda de Sant Joan, es recorre en cercavila els carrers del centre de Reus, i ball a la Plaça Mercadal davant del públic que espera la primera tronada. Des del primer dia el Bou ha anat amb molt de compte de no interferir en l’acte del Pregó i la Tronada, així doncs el Bou balla cada any davant de la multitud que no ha pogut o no ha volgut entrar a escoltar el pregó, però en el moment que els músics surten al balcó, el Bou s’ha retirat a un costat de l’entrada del carrer Galanes per tal de veure la Tronada.

El 24 de juny de 2004 el Bou va ser presentat a la ciutat i va fer els seus primers balls i embestides. Des d’aquesta data el Bou sempre ha sortit el dia 24 de juny, d’una banda per tradició, una tradició molt curta, però que comença a ser conegut que el Bou surt el aquest dia. D’altra banda, El Bou també surt el dia de Sant Joan perquè és el Diada Nacional dels Països Catalans, un dia que es celebra a tot el país sencer, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Creiem que Sant Joan és una festa essencialment mediterrània, com mediterrani i català és el Bou de Reus, per tant no podem deixar de participar-hi.

Dissabte de barraques, bou embolat
Actuació del Bou durant un dels intermedis dels concerts que es fan a les barraques de Festa Major, l'únic moment de l'any que el Bou és embolat.

Dia a determinar entre Sant Joan i Sant Pere
Cercavila del Bou i lliurament de la gorra del portador i de la cagarada del Bou, en quatre anys s’ha fet dos dies el dia 25-6 i dos el 27-6, s’escull data segons calendari.

* * *

Festes de Misericòrdia

Dia 24 de setembre
A les 7 de la tarda, cercavila pels carrers de la ciutat amb els elements del Seguici.

* * *

Diada Nacional

11 de Setembre
Participació en la manifestació reivindicativa.

* * *

No descartem la futura inclusió del Bou en el Seguici Festiu de la Ciutat, però en tot cas ho plantegem a mig o a llarg termini.

Agenda 2009

02-05 Porrera 17:00h

30-05 Reus Fira d’entitats

20-06 Reus Bou a barraques

24-06 Reus Sortida de sant Joan i Bou i arròs

26-06 Reus Correbars

28-08 Granollers Correaigua

Fotos

Bou TV

Agenda

Blog Archive

Canals del Bou

27.4.09

24.4.09

23.4.09

21.4.09

14.4.09

13.4.09

9.4.09

8.4.09

Categories

El Bou a festesreus.cat

Enllaços

Correbou