Toro de Petate, Mèxic (Guerrero i Oaxaca)

Els Toritos de Petate. Una tradició d’origen africà portada a Amèrica pels esclaus de llengua bantu el segle XVII.

Els Toritos de Petate no només estan presents a Michoacán sinó a Mèxic i Llatinoamèrica, des d’Humahuaca, al nord d’Argentina, fins a Sonora. I que per la disparitat de llocs on es troba no se li pot atribuir un origen indígena. Assenyalen que alguns investigadors han esgrimit el totemisme bantu com a font originària dels Toros de Petate, però n’existeixen altres que consideren que és un punt encara fosc. Però que curiosament, el bumba-meu-boi de Pernambuco, al nord brasiler, importador d’esclaus bantu de les possessions portugueses del Congo, Angola i Moçambic, manté coincidències amb el toro dePetate de Morelia.Es diu Toro de Petate a totes aquelles manifestacions de dansa que comparteixen les següents característiques generals:

a) El toro o bou és una carcassa de fusta recoberta amb estores, fulles, cuir de vaca, paper o cartró, amb la figura d’un boví i el cap tallat en fusta. A excepció de la dansa registrada al nord d’Argentina on la moixiganga és un barret. Les banyes i alguna altra part són realment de l’animal. El crani, les banyes i la cua són els més comuns.

b) Es pot manipular l’estructura: ja sigui com un barret com en Argentina o sobre les espatlles del ballador, el qual es col·loca dins d’ella i li dóna moviment amb els braços, aquesta és la més comuna. N’existeix una altra que cobreix la cintura i és sostinguda per tirants de les espatlles del ballarí, el qual assembla que està muntant el toro.

c) La dansa es realitza en els dies de carnaval, preponderantment, com en el cas de Michoacán. O en el cicle del naixement-mort de Crist, en Corpus, Dia de la Candelaria, Dia de San Juan o Diumenge de Rams.

D) Les comparses tenen personatges bàsics que són comuns a grups distants en el geogràfic, i altres que són particulars de cada població. A Michoacán es troben: el toro, el caporal, la macha, que representa un garrotero sobre una mula, i antigament el pallasso.
La música era proporcionada per un conjunt de cuerdas i percussions, en l’actualitat s’empra una banda de vent.

e) La dansa recorre els carrers en processó, detenint-se en algunes cases on es convida que la comparsa realitzi una representació. Durant la mateixa han d’evitar els atacs del toro, tants els personatges de la dansa com el públic que segueix la comparsa. Com referència nomena que només es retribueix econòmicament els danzantes a Pernambuco i a la ciutat de Morelia.

f) La comunitat li concedeix al toro una sèrie d’atributs dels animals vius, la qual cosa mostra part de l’imaginari de la comunitat. La similituds que troba Amós són per exemple que: el toro porta un registre de propietari en un fierro; està associat a l’aigua, li donen en cas de beure, o també és una creença que porta aigua, la qual és simbolitzada per una beguda alcohòlica local. És immortal, encara que en certa part de la dansa se’l mati, però s’aixeca i segueix la representació.

h) El toro ve a representar a un grup dins de la comunitat o a tota ella. En poblacions grans, ens diu Jorge Amós, cada barri té el seu, en les petites només un. Però en ambdós casos sempre és present la competència entre barris o entre comunitats, arribant a la baralla ritual.

Però, assenyala, que independentment de la col·locació i materials emprats, sempre simula a un boví anomenat toro o bou, al qual se li anomena de farcell o farcell perquè és el material amb què es construeix.

Imitant en la dansa els moviments d’aquests animals, de vegades plàcids i d’altres violents.

Veiem com els toritos de Petate, com els bous festius catalans, tampoc comparteixen tradició ni història amb les corrides a l’espanyola, i que no mostren tampoc el vergonyós espectacle de la mort pública d’un animal.