Cavalhadas (Brasil)

Al Brasil, a l'estat de Goiás, a la ciutat de Pirenèpolis fan les Cavalhadas, una mena de Moros i Cristians ben particular, on existeixen uns personatges anomenats Mascarados que són homes a cavall que van disfressats de bou amb robes estrafolàries i virolades.

Toro Candil (Paraguay)

Al Paraguay la nit de Sant Joan és una nit plena de festa  i de jocs, sobretot de festa i de jocs amb foc. A model dels bous de foc ibèrics es construeix un efímer bou amb quatre fustes, una lona i normalment una calavera de bou. A diferència dels nostres bous de fos, no fan servir pirotècnia, sinó que a les banyes s'hi posa querosè, brea o algun típus de substància inflamable i comença el joc amb el públic. També a diferència dels nostres bous, sembla bastant evident que aquestes bèsties festives només tenen unes poques hores de vida i que possiblement són abandonades o cremades al final de la celebració. 

Per Sant Joan al Paraguany no només fan el Toro Candil, també fan el pal ensabonat (Yvyrá Syi), caminar per damunt de les cendres (tatapyi ari jehasa), la crema del Judes (Juda Kai), o la Pelota tatá, futbol amb una pilota encesa de querosè. 

El Bou a Mesa

Us deixem una crònica de la visita del Bou de Reus a Mesa:

    

Aquest estiu amb el Bou de Reus vam anar de convidats a Mesa (Mèze en francès), municipi occità del departament de l’Herault. Hi anàvem a tornar la visita que ells ens van fer el Sant Pere de 2014 i que va causar tan bona impressió.

Quan vam arribar a Mesa vam veure que era un petit paradís marítim, un poble preciós, una mena de Cadaqués amb ostres, musclos i vinyes vora el mar.

PAL ENSABONAT

Just quan vam arribar ja vam participar al joc del pal ensabonat. Sobre el port un pal amb la indefugible tricolor estava certament ensabonat i durant hores els petits i grans queien de cap a mar intentant arribar al premi. Una activitat que fins no fa tant es feia encara a moltes poblacions catalanes que tenen el mar o el riu a al vora. 

LA PROCESSÓ CÍVICA

     

 

A l’Estat Francès, per bé o per mal, les festes de les ciutats no són les festes patronals. L’estat i l’església estat ben separats, que no vol dir barallats. La Festa Major de Mesa és la festa de la ciutat, no de cap sant, i per aquest motiu el dia que engeguen les festes es fa una processó cívica amb tota la pompa que tenen: el Bou de Mesa, el cavallet, enguany el Bou de Reus, les bandes de música, els dos equips que participaran a les Justes amb les seves llances, les pubilles -com també fem-, la Corporació Municipal, la bandera de la Ciutat… i es desfila durant hores fins que s’acaba amb els focs artificials a tocar del port.

EL BOU DE MESA

  

El Bou de Mesa, el més antic d’Europa i potser del món, ja ens va meravellar quan va venir a Reus. Val a dir que potser va tenir més expectació a la ciutat catalana que a Mesa mateix perquè aquest animal funciona molt diferent de les nostres bèsties festives. Durant les festes crec que el bou està les 24 hores en actiu. Els portadors del bou ballen, beuen, mengen, dormen i d’altres activitats dins i al voltant del bou, per tant a cada cantonada pots trobar-te el bou fent de les seves fins al moment de la mort, el darrer vespre de les festes, que fa una actuació de mitja hora que representa l’embogiment del Bou i la seva final mort.

EL CAVALLET

Un cavallet, com els cavallets o cotonines catalanes, també balla a les festes de Mesa, no és un cavall de batalla com els nostres, és un cavall de festa. Al so d’un tabal i d’una gralla de claus aquest cavall balla darrera d’una alegre noia que fa sonar una pandereta, i darrere del cavall també balla un ferrer que amb estenalles i martell malda per ferrar-lo. I el millor de tot és l’alegria i el convenciment amb què ho fan, com si estiguessin actuant a la gala del Grammy. Les tradicions perquè funcionin també necessiten, i és una part molt important, actitud.

LES JUSTES

 

Potser més que del seu Bou, els mesois del que estan més orgullosos és de les seves justes. En aquesta part del Llenguadoc les justes es fan amb unes barques impulsades amb rems, amb música de gralla i tabal durant tota la competició, unes tres hores pel cap baix. Durant aquestes tres hores les dues barques, la blava i la roja, es creuen perquè cada llancer que hi ha a la proa escometi al seu respectiu contrincant i el desequilibri i caigui a l’aigua. Quan hi ha un bon combat és molt espectacular, però tot plegat és una mica lent, abans de cada escomesa hi ha una primera passada que els combatents es saluden, a vegades les barques no van ben dirigides i els llancers no es poden atacar… Bé, les nostres tradicions també tenen els seus tempos lents i espaiats, crec que la festa ha de ser la protagonista i no només un entreteniment.

Naltros no tenim justes nàutiques, i estaven molt interessats en poder-les mostrar fora de l’Estat Francès, de fet coneixien la tradició del rem català molt millor que no pas jo i sembla que és del mateix estil que fan ells, tot i que naltros no posem a la proa els més valents del poble perquè rebin cops de llança i remullades a l’aigua.

LA MÚSICA

Em va sorprendre la qualitat de les bandes de música. No tenien res a envejar a les bandes de l’Ebre i del País Valencià. De fet a la regió de Seta, Mesa… l’Estany de Thau la immigració de l’Espanya mediterrània i italiana va ser molt forta. No sé si aquestes bandes de música són una excepció o una tònica general en tota Occitània. De fet van tocar una jota i quan els ho vam dir, almenys amb els que vaig parlar, no en tenien ni idea de què era el que havien tocat.

Parlant de música un senyor em va assaltar pel carrer i em va cantar una cançó, crec que en occità, que deia:

“Un espanyol d’Espanya

quan plou se banya,

un espanyol de Seta

quan plou s’asseca”

L’EMPAITADA D’ÀNECS

El govern de Mesa és dels Verds, tot i així no és pas un govern demagog que persegueix tradicions senzilles per fer veure que fa alguna cosa. Un matí petits i grans neden al port empaitant ànecs, i quan els atrapen -si no s’escapen- els tornen a la gàbia. Segur que aquesta cursa no serà el pitjor que passarà a la vida d’aquests ànecs, però com que no ho veiem, no hi hem de pensar i així no tenim mala consciència.

ELS APERITIUS I ELS PARLAMENTS

Per festes la gent es troba per menjar, beure i parlar. Sembla que és una cosa molt òbvia, però a vegades ho oblidem i les presses i la comoditat fan que això no passi.  A Mesa passa, per tot acte fan un aperitiu i algú fa uns parlaments: el Batlle, el president de l’associació tal o qual, el president del cercle occitanista, els convidats reusencs. Tothom escolta, somriu i aplaudeix

 

De fet a mi em va tocar dir també algunes paraules, vaig parlar dels llaços comuns entra catalans i occitans i de la frontera que unes capitals llunyanes ens havien imposat. També vaig demanar-los solidaritat amb el crucial moment que passa el nostre país i vaig acabar en occità donant-los les gràcies per la seva acollida, tothom va escoltar, somriure i aplaudir.

I després dels parlaments invariablement ve l’aperitiu, i l’aperitiu és el pastís: un part de Ricard -licor de regalèssia- i cinc d’aigua. Al primer glop fas la mateixa cara que va fer un amic meu nord-americà quan va tastar el Vermut de Reus, però com tot, t’hi acostumes i li acabes trobant la gràcia.

LA MARSELLESA

Abans de començar i quan s’acabava cada acte la banda tocava l’himne nacional francès que era cantat amb entusiasme per bona part del públic, no amb la solemnitat que cantem els Segadors, sinó amb el fervor que canten alguns l’himne del Barça. La relació del bona part dels occitans amb el seu estat m’ha semblat ben diferent de la dels catalans amb el nostre, deu ajudar-hi el fet que cada cent anys el seu estat no els bombardeja.

CONCLUSIÓ

Pel paisatge, el menjar, l’amabilitat i el temperament de la gent, tenies moltes vegades la sensació d’estar a casa. Entenc que per festes i en vacances tot és bonic i fantàstic,. Per acabar,, la distància física que separa Madrid i París no és la mateixa que la que separa Catalunya del Llenguadoc i d’Occitània, doncs tampoc la distancia mental que ens separa hauria de ser la mateixa.

Lo Scoppio del Carro - Il viaggio del Carro (Florència)

El diumenge de Pasqua a Florència es celebra d'una forma patrimonial. Un carro amb una estructura de fusta carregada de pirotècnia, del que en diríem tradicional, es carregat pels carrers de la ciutat estirat per quatre bous blancs enflocats fins a la plaça del Duomo, de dins de la Catedral en surt una colometa de foc o de Pentecosta que seguint la guia d'un cable surt fins a la plaça on encén el Carro. És Lo scoppio del Carro, l'explosió del carro que encén carretilles, rodes i altres ginys pirotècnics-

Val a dir que és una combinació d'elements que també tenim o teníem als Països Catalans: bous enflocats, castells de pirotècnia i colometes dePentacosta com al que es va poder veure al Museu de Reus fa uns anys. 

Vídeos de Sant Pere 2014

Un bou molt gros, per Salvador Palomar

Un imprescindicle article del Salvador Palomar per entendre què va ser el Sant Pere 2014 pel Bou:


Si aquesta tarda de l’endemà de Sant Joan aneu pels carrers del nucli antic reusenc, us trobareu fent cercavila el Bou de Reus i atorgant les seves populars gorres de portador i cagarada a les persones que han fet els mèrits corresponents. Enguany l’acompanya, amb motiu del desè aniversari de la bèstia, el Bou –Buòu, en occità– de la vila llenguadociana de Mesa, que ja va sortir ahir a la tarda amb motiu del pregó i la tronada al Mercadal, i la cercavila del Masclet.

Si us apropeu al Bou de Mesa us semblarà un animal festiu molt gran i absolutament contemporani en la seva factura: cap fet de fibra, banyes molt llargues, estructura metàl·lica –pesa uns tres-cents quilos–, coll extensible i un sistema de cordes i politges que li permet obrir i tancar la boca —obrir-la exageradament i tancar-la amb energia, fent soroll amb un cop sec. Al Bou de Mesa l’acompanya un conductor –un personatge amb una indumentària de color blanc prou comuna en el folklore– i un timbaler. A casa també el pot acompanyar una persona que fa sonar un petita bóta coberta per una pell, travessada per una corda que, en ser fregada, produeix un so semblant al mugit del bou.

Guarnit amb flocs i cintes amb els colors de la bandera francesa –algun dia us apuntaré les meves reflexions sobre el fet d’emprar els colors de les banderes en les figures del folklore, però ara seria canviar de tema–, mogut i aixecat per una colla d’esforçats xicots que, per la seva indumentària, poden recordar un equip esportiu, el Bou de Mesa és una bestia festiva impressionant, magnífica.

Si ens aturem a pensar en les característiques de l’animal, més enllà dels materials, trobem que és d’una tradicionalitat absoluta: cos arrodonit que es pot moure a nivell de terra –ara amb rodes– o aixecat sobre les espatlles i a força de braços pels seus portadors, coll extensible, boca que s’obre i tanca des de dins amb unes cordes… De fet, és una descripció que podria aplicar-se a una cucafera o a la nostra Mulassa, que, per les descripcions que temin i pel mecanisme que conserva al seu interior, funcionava de forma semblant. Aquest bou respon, efectivament, al model antic de bestiari festiu del qual participen figures d’arreu d’Europa.

El Bou de Mesa –Mèze, en francès, si ho voleu cercar als mapes– és una de les figures del bestiari festiu europeu més antigues. Es coneix la seva existència des del segle XIII, tot i que la llegenda situa els seus orígens en el primer segle de la nostra era.

El comportament de l’animal a la festa és d’allò més popular: brama, corre, arrambla i proposa jocs prou divertits, com menjar-se la canalla i les xiques –també a algun membre de la colla del bou reusenc, com es va poder comprovar–, ja que la forma com obre la boca permet el pas cap a l’interior de la figura per dins del coll de roba. Si algú vol sentir-se Patufet i fer cap a la panxa del bou, ho pot provar.

Espectacular en les seves evolucions, sobretot quan el seu conductor s’enfila al damunt i la bèstia s’alça, el bou llenguadocià omple –això segur– els carrers del centre de la vila amb la seva presència. El podeu veure també al Museu (Espai Pl. de la Llibertat), on hi ha també la mostra sobre el Bou de Reus: avui, abans de la seva sortida al carrer i demà, dijous 26, a la tarda.