07 de setembre 2015

El Bou a Mesa

DSC_3089 DSC_4143   
Aquest estiu amb el Bou de Reus vam anar de convidats a Mesa (Mèze en francès), municipi occità del departament de l’Herault. Hi anàvem a tornar la visita que ells ens van fer el Sant Pere de 2014 i que va causar tan bona impressió.
Quan vam arribar a Mesa vam veure que era un petit paradís marítim, un poble preciós, una mena de Cadaqués amb ostres, musclos i vinyes vora el mar.
PAL ENSABONAT
8
13
Just quan vam arribar ja vam participar al joc del pal ensabonat. Sobre el port un pal amb la indefugible tricolor estava certament ensabonat i durant hores els petits i grans queien de cap a mar intentant arribar al premi. Una activitat que fins no fa tant es feia encara a moltes poblacions catalanes que tenen el mar o el riu a al vora. 
LA PROCESSÓ CÍVICA
DSC_2584 DSC_2598 DSC_2632 DSC_2641 DSC_2646 
DSC_2674 DSC_2721
DSC_2765
A l’Estat Francès, per bé o per mal, les festes de les ciutats no són les festes patronals. L’estat i l’església estat ben separats, que no vol dir barallats. La Festa Major de Mesa és la festa de la ciutat, no de cap sant, i per aquest motiu el dia que engeguen les festes es fa una processó cívica amb tota la pompa que tenen: el Bou de Mesa, el cavallet, enguany el Bou de Reus, les bandes de música, els dos equips que participaran a les Justes amb les seves llances, les pubilles -com també fem-, la Corporació Municipal, la bandera de la Ciutat… i es desfila durant hores fins que s’acaba amb els focs artificials a tocar del port.
EL BOU DE MESA
DSC_4246 DSC_4284 DSC_4340
El Bou de Mesa, el més antic d’Europa i potser del món, ja ens va meravellar quan va venir a Reus. Val a dir que potser va tenir més expectació a la ciutat catalana que a Mesa mateix perquè aquest animal funciona molt diferent de les nostres bèsties festives. Durant les festes crec que el bou està les 24 hores en actiu. Els portadors del bou ballen, beuen, mengen, dormen i d’altres activitats dins i al voltant del bou, per tant a cada cantonada pots trobar-te el bou fent de les seves fins al moment de la mort, el darrer vespre de les festes, que fa una actuació de mitja hora que representa l’embogiment del Bou i la seva final mort.
EL CAVALLET
DSC_4155
Un cavallet, com els cavallets o cotonines catalanes, també balla a les festes de Mesa, no és un cavall de batalla com els nostres, és un cavall de festa. Al so d’un tabal i d’una gralla de claus aquest cavall balla darrera d’una alegre noia que fa sonar una pandereta, i darrere del cavall també balla un ferrer que amb estenalles i martell malda per ferrar-lo. I el millor de tot és l’alegria i el convenciment amb què ho fan, com si estiguessin actuant a la gala del Grammy. Les tradicions perquè funcionin també necessiten, i és una part molt important, actitud.
LES JUSTES
38 25
40
Potser més que del seu Bou, els mesois del que estan més orgullosos és de les seves justes. En aquesta part del Llenguadoc les justes es fan amb unes barques impulsades amb rems, amb música de gralla i tabal durant tota la competició, unes tres hores pel cap baix. Durant aquestes tres hores les dues barques, la blava i la roja, es creuen perquè cada llancer que hi ha a la proa escometi al seu respectiu contrincant i el desequilibri i caigui a l’aigua. Quan hi ha un bon combat és molt espectacular, però tot plegat és una mica lent, abans de cada escomesa hi ha una primera passada que els combatents es saluden, a vegades les barques no van ben dirigides i els llancers no es poden atacar… Bé, les nostres tradicions també tenen els seus tempos lents i espaiats, crec que la festa ha de ser la protagonista i no només un entreteniment.
Naltros no tenim justes nàutiques, i estaven molt interessats en poder-les mostrar fora de l’Estat Francès, de fet coneixien la tradició del rem català molt millor que no pas jo i sembla que és del mateix estil que fan ells, tot i que naltros no posem a la proa els més valents del poble perquè rebin cops de llança i remullades a l’aigua.
LA MÚSICA
DSC_2545
Em va sorprendre la qualitat de les bandes de música. No tenien res a envejar a les bandes de l’Ebre i del País Valencià. De fet a la regió de Seta, Mesa… l’Estany de Thau la immigració de l’Espanya mediterrània i italiana va ser molt forta. No sé si aquestes bandes de música són una excepció o una tònica general en tota Occitània. De fet van tocar una jota i quan els ho vam dir, almenys amb els que vaig parlar, no en tenien ni idea de què era el que havien tocat.
Parlant de música un senyor em va assaltar pel carrer i em va cantar una cançó, crec que en occità, que deia:
“Un espanyol d’Espanya
quan plou se banya,
un espanyol de Seta
quan plou s’asseca”
L’EMPAITADA D’ÀNECS
DSC_3930DSC_3935
El govern de Mesa és dels Verds, tot i així no és pas un govern demagog que persegueix tradicions senzilles per fer veure que fa alguna cosa. Un matí petits i grans neden al port empaitant ànecs, i quan els atrapen -si no s’escapen- els tornen a la gàbia. Segur que aquesta cursa no serà el pitjor que passarà a la vida d’aquests ànecs, però com que no ho veiem, no hi hem de pensar i així no tenim mala consciència.
ELS APERITIUS I ELS PARLAMENTS
DSC_2297
Per festes la gent es troba per menjar, beure i parlar. Sembla que és una cosa molt òbvia, però a vegades ho oblidem i les presses i la comoditat fan que això no passi.  A Mesa passa, per tot acte fan un aperitiu i algú fa uns parlaments: el Batlle, el president de l’associació tal o qual, el president del cercle occitanista, els convidats reusencs. Tothom escolta, somriu i aplaudeix
DSC_2521 
De fet a mi em va tocar dir també algunes paraules, vaig parlar dels llaços comuns entra catalans i occitans i de la frontera que unes capitals llunyanes ens havien imposat. També vaig demanar-los solidaritat amb el crucial moment que passa el nostre país i vaig acabar en occità donant-los les gràcies per la seva acollida, tothom va escoltar, somriure i aplaudir.
DSC_2530
I després dels parlaments invariablement ve l’aperitiu, i l’aperitiu és el pastís: un part de Ricard -licor de regalèssia- i cinc d’aigua. Al primer glop fas la mateixa cara que va fer un amic meu nord-americà quan va tastar el Vermut de Reus, però com tot, t’hi acostumes i li acabes trobant la gràcia.
f85976e25272e03b64f54be633dd4789
LA MARSELLESA
DSC_2541
Abans de començar i quan s’acabava cada acte la banda tocava l’himne nacional francès que era cantat amb entusiasme per bona part del públic, no amb la solemnitat que cantem els Segadors, sinó amb el fervor que canten alguns l’himne del Barça. La relació del bona part dels occitans amb el seu estat m’ha semblat ben diferent de la dels catalans amb el nostre, deu ajudar-hi el fet que cada cent anys el seu estat no els bombardeja.
CONCLUSIÓ
DSC_3966
Pel paisatge, el menjar, l’amabilitat i el temperament de la gent, tenies moltes vegades la sensació d’estar a casa. Entenc que per festes i en vacances tot és bonic i fantàstic,. Per acabar,, la distància física que separa Madrid i París no és la mateixa que la que separa Catalunya del Llenguadoc i d’Occitània, doncs tampoc la distancia mental que ens separa hauria de ser la mateixa.