Un bou molt gros, per Salvador Palomar

Un imprescindicle article del Salvador Palomar per entendre què va ser el Sant Pere 2014 pel Bou:


Si aquesta tarda de l’endemà de Sant Joan aneu pels carrers del nucli antic reusenc, us trobareu fent cercavila el Bou de Reus i atorgant les seves populars gorres de portador i cagarada a les persones que han fet els mèrits corresponents. Enguany l’acompanya, amb motiu del desè aniversari de la bèstia, el Bou –Buòu, en occità– de la vila llenguadociana de Mesa, que ja va sortir ahir a la tarda amb motiu del pregó i la tronada al Mercadal, i la cercavila del Masclet.

Si us apropeu al Bou de Mesa us semblarà un animal festiu molt gran i absolutament contemporani en la seva factura: cap fet de fibra, banyes molt llargues, estructura metàl·lica –pesa uns tres-cents quilos–, coll extensible i un sistema de cordes i politges que li permet obrir i tancar la boca —obrir-la exageradament i tancar-la amb energia, fent soroll amb un cop sec. Al Bou de Mesa l’acompanya un conductor –un personatge amb una indumentària de color blanc prou comuna en el folklore– i un timbaler. A casa també el pot acompanyar una persona que fa sonar un petita bóta coberta per una pell, travessada per una corda que, en ser fregada, produeix un so semblant al mugit del bou.

Guarnit amb flocs i cintes amb els colors de la bandera francesa –algun dia us apuntaré les meves reflexions sobre el fet d’emprar els colors de les banderes en les figures del folklore, però ara seria canviar de tema–, mogut i aixecat per una colla d’esforçats xicots que, per la seva indumentària, poden recordar un equip esportiu, el Bou de Mesa és una bestia festiva impressionant, magnífica.

Si ens aturem a pensar en les característiques de l’animal, més enllà dels materials, trobem que és d’una tradicionalitat absoluta: cos arrodonit que es pot moure a nivell de terra –ara amb rodes– o aixecat sobre les espatlles i a força de braços pels seus portadors, coll extensible, boca que s’obre i tanca des de dins amb unes cordes… De fet, és una descripció que podria aplicar-se a una cucafera o a la nostra Mulassa, que, per les descripcions que temin i pel mecanisme que conserva al seu interior, funcionava de forma semblant. Aquest bou respon, efectivament, al model antic de bestiari festiu del qual participen figures d’arreu d’Europa.

El Bou de Mesa –Mèze, en francès, si ho voleu cercar als mapes– és una de les figures del bestiari festiu europeu més antigues. Es coneix la seva existència des del segle XIII, tot i que la llegenda situa els seus orígens en el primer segle de la nostra era.

El comportament de l’animal a la festa és d’allò més popular: brama, corre, arrambla i proposa jocs prou divertits, com menjar-se la canalla i les xiques –també a algun membre de la colla del bou reusenc, com es va poder comprovar–, ja que la forma com obre la boca permet el pas cap a l’interior de la figura per dins del coll de roba. Si algú vol sentir-se Patufet i fer cap a la panxa del bou, ho pot provar.

Espectacular en les seves evolucions, sobretot quan el seu conductor s’enfila al damunt i la bèstia s’alça, el bou llenguadocià omple –això segur– els carrers del centre de la vila amb la seva presència. El podeu veure també al Museu (Espai Pl. de la Llibertat), on hi ha també la mostra sobre el Bou de Reus: avui, abans de la seva sortida al carrer i demà, dijous 26, a la tarda.