Any Amades: bous de Carnaval V

From Bous del món

A Alemanya els carnissers tenien també un paper important i distingit en les festes carnestoltesques. En la ciutat bavaresa de Munic, fins ara, cada set anys, el dilluns de Carnestoltes eren els carnissers els qui omplien el programa de festes i gresques d’aquest dia. Entre altres extravagàncies, es feia l’acceptació o admissió en el gremi dels novells carnissers que hi volien entrar; a més d’altres cerimònies, se’ls immergia dintre la bassa de la gran font que hi ha enmig de la plaça on es feia la facècia. A Àustria, Suïssa i Hongria els carnissers prenen una part molt directa i important en l’organització de les festes carnestoltesques. No tenim dades concretes sobre la presència del bou, però no es aventurat de creure que hi deu intervenir.

A Catalunya trobem també el bou relacionat amb les festes de Carnestoltes; en alguns casos ve a ésser el principal personatge de la joia pròpia d’aquest temps. Cal advertir que si bé trobem el bou amb certa freqüència, mai no hi trobem associat el carnisser. Els carnissers havien esta considerats a casa nostra com a ciutadans deshonrats, puix que era general la creença que si arribava el cas que s’hagués d’esquarterar o degollar algun delinqüent i, per atzar, a la ciutat on havia de fer-se el fallament de la justícia no hi havia botxí, el carnisser que li tocava per sort era el qui havia de portar a cap l’execució. Aquesta circumstància, per tant, feia m” amb repugnància els carnissers i els feia viure allunyats de la societat. No podien exercir cap càrrec públic ni dur a terme cap missió delicada; tampoc no es podien casar sinó amb filles de carnissers, i cap fill seu no podia abraçar el sacerdoci.

Fins cap a les darreries del segle passat, en el temps en que les festes de Carnestoltes gaudiren de més merescuda fama, a Barcelona era costum corrent que les cases que es dedicaven a la venda de caretes i altres objectes de caients carnestoltesc, igual que les sastreries que llogaven vestits per a disfressar anunciessin llurs indústries per mitjà d’una grossa testa de bou amb grosses i cargolades banyes, que era penjada a la part exterior de l’establiment i en lloc ben visible des del carrer.

Antigament la gent es reunia en grans colles. El més alegre de tots es posava al cap una testa de bou de cartró excessivament grossa i feia com de cap de colla. Aquell signe simbòlic del Carnestoltes els donava dret a un gran nombre de llicències. Entraven per les cases i es menjaven el que hi trobaven. Obligaven les dones a ballar tant si volien com si no. Embrutaven les robes i els mantells dels vianants, especialment de les dones. També era corrent penjar al darrera de les dones velles drapots bruts i d’altres sutzures estranyes com fins ara s’ha fet pels innocents. Es pot dit que les velles no podien sortir de casa si no volien exposar-se a suportar excentricitats.

Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any, volum II, Barcelona : Salvat, 1982 – 1984