El bou del pessebre

El bou del pessebre és un bou apòcrif. Va aparèixer tardanament, com la mula, prop de la menjadora on van posar Jesús. En la predicació cristiana hi ha lectures negatives d’aquests dos animals soferts. Un rector de poble, en una homilia de missa del gall, en feia una de moralitzant que no deixava gaire bé les bèsties del pessebre: deia el bon home que, bàsicament, hi ha dues maneres de viure el Nadal: com sant Josep i la Mare de Déu, contemplant el pessebre, o com el bou i la mula, afartant-se.

D’altra banda pel fet d’estar castrat, algú ha vist en el bou un símbol d’esterilitat que, segons una tradició posterior, reforçaria iconogràficament la virginitat de Josep i Maria, quan la virginitat no és estèril sinó radicalment fecunda.

Però hi ha també en la tradició judeocristiana lectures positives del bou de Betlem. A la Bíblia, el bou és un dels béns més preuats: “No cobegis la casa d’un altre… ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany” (Dt 5, 21). La carn del bou, juntament amb la de l’anyell i la del cabrit, no era prohibida

(Dt 14, 4). Quan Samuel s’acomiada d’Israel pregunta retòricament: “A qui he pres el bou o bé l’ase? A qui he oprimit? A qui he maltractat?” (1 Sa 12, 3).

Quan Francesc d’Assís a Greccio va fer el primer pessebre vivent de la història, va ajuntar per primera vegada un bou i una mula. El bou i la mula no solien compartir estable. Francesc, que se sentia germà de tota criatura, fins i tot del llop, va unir, simbòlicament, dues menes d’animals prop del Rei de Reis. Potser com un ressò de la reconciliació universal profetitzada per Isaïes: “La vaca i l’óssa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, ningú no serà dolent ni farà el mal en tota la muntanya santa” (Is 11, 7), o també evocant la fidelitat de l’animal: “Un bou coneix el seu propietari i un ase l’estable del seu amo, però a mi Israel no em coneix, el meu poble m’ignora” (Is 1, 31).

A l’Evangeli, Jesús respon al cap de la sinagoga que l’acusa d’haver vulnerat el repòs del dissabte apel·lant, potser amb humor, a aquest animal domèstic: “No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l’ase de l’estable i els porteu a l’abeurador?” (Lc 13, 15) i també proposa als seus adversaris una situació límit: “Si a un de vosaltres li caigués al pou en dissabte el fill, o tan sols el bou, no el trauria tot seguit?” (Lc 14,5).

Jesús va anunciar als seus seguidors que el seu jou era suau i la seva càrrega lleugera (Mt 11,29).

El jou servia també per junyir els bous, però en el llenguatge cristià esdevé sinònim de la creu i l’home s’associa a aquest animal feinejador. El jou cristià no representa una manca de llibertat, sinó, més aviat, una altra manera de fer les coses. El cristià no les fa a soles perquè el jou junyeix dos animals. El cristià tot ho ha de fer associat a Jesús. Ell camina al seu costat.

La patrística va interpretar en la visió d’Ezequiel la naturalesa dels àngels: intel·ligents com l’home, poderosos com el lleó, laboriosos com el bou i veloços com l’àliga.

Dionís Areopagita resumeix la mística del bou amb aquests termes: “La figura del bou marca la força i la potència, el poder d’obrir solcs intel·lectuals per tal de rebre les pluges fecundes del cel”.

Ramon Llull aprengué la lliçó d’un bou que remugava i l’associà també a la filosofia. Sant Tomàs d’Aquino era pròcer i de contextura ferma. Els seus condeixebles del Rin, irònics, l’anomenaven amb el sobrenom del “bou mut de Sicília”. El creien embadocat i com oprimit pel seu mestre Albert Magne. Ho explica el biògraf Tocco. Però, un dia, després d’una brillant dissertació, Albert va dir als estudiants: “Li dieu el bou mut, però us asseguro que aquest bou farà uns bramuls tan grans amb la seva ciència que ressonaran per tot el món”.

El bou és present a la toponímia: així Oxford i Bòsfor, que signifiquen el pas dels bous. També en l’heràldica, en la gastronomia, en la rondallística, en les dites populars…

Jaume Aymar i Ragolta

(Publicat al diari AVUI el dia 25 de desembre de 2002)