Per aquest proper divendres s’anuncia a Reus una cervcavila musical amb interpretació de cançons, el Cantaval. La sortida d’agrupacions corals carnavalesques és un dels trets d’identitat d’aquesta festa en diverses poblacions i, a Reus, tampoc és cap novetat. A la dècada de 1980, com a part del carnaval menys vinculat al programa oficial, ja es van fer algunes cantades pels carrers de la ciutat.
Però ens podem remuntar molts més anys enrera. Des de que hi ha carnaval de ben segur que es beu i es canta. D’una forma més organitzada, trobem aquestes pràctiques, a la primera meitat del segle XIX. El dietari del reusenc Anoni Pons explica el 1835:
«Marzo 3: Último dia de Carnestolendas. Por la tarde hubo grande diversión, hicieron una casa de trapo y pintada como la inquisición y fué quemada en medio de la plaza mayor a las 6 de la misma tarde. Fue paseada primeramente por todos los arrebales con grande acompañamiento de máscaras y cantando una música muy agradable.»
I, parlant de Sant Sebastià, dia d’inici del carnaval, el 1840:
«Luego por la tarde hubo difrazos y nadies les impidió su diversión como acostumbraban los antiguos. Por la noche hubo música, yendo antorchas encendidas y se fueron a dar un rato de aplauso al comandante de armas y al Sr. Alcalde mayor y después tocando y cantando por las calles hasta la media para las once, y entonces principiaron una diversión en la plaza mayor de modo que se reunieron la mitad de la gente del pueblo.»
La sortida de cors i estudiantines és prou habitual en els carnavals reusencs, organitzats per les societats, a partir de 1859. Les notícies són molt abundants i només en donaré alguna pinzellada.
El testament del Carnestoltes de 1871, per exemple, esmenta aquesta pràctica:
«Vull, puig n’estic agrahit,
que tots los bons cantadós
que van a cantar de nit,
en compte del ‘do de pit’,
puguin donà l’ ‘fa de cos’.»
Quant al repertori cal pensar que, segons el moment i la finalitat de l’acte, s’interpretaven cançons populars, sobretot de temàtica amorosa, o s’incorporaven continguts més burlescos. Canviar la lletra a melodies conegudes és un recurs emprat a bastament. Sovint s’interpretaven jotes, tonada comuna en els nostres cants de ronda i l’acompanyament era amb instruments de corda:
«Ahir recorregué los carrers d’aquesta ciutat unna numerosa estudiantina que acompanyada de panderetas y guitarras, cantava escullidas y ben executadas pesas.» (1888)
S’organitzaven estudiantines des dels cafès i entitats per aplegar diners per a celebració de la festa –un costum molt habitual– per anar a saludar les autoritats –reals o fictícies– o com a forma de diversió nocturna, els anys que no hi havia grans desfilades. Segons s’explicita sovint a la premsa, els grups –exclussivement masculins– eren formats per joves reusencs, encara que alguna vegada es porta una estudiantina forastera com per exemple, el 1887, de Sant Sadurní D’Anoia. Alguns cops, les cantades es feien des de dalt d’alguna carrossa. Al tombant de 1900, tingué una certa anomenada la que sortia, cada any, del cafè de Jaume Ramon. També ens costen la Fraternitat Republicana o l’Antigua Estudiantina, dels republicans radicals, a començaments del segle XX.
«En el local del Centro Radical Autonomista se reune diariamente La Antigua Estudiantina para ensayar los alegres cantos con que cada año despide al Carnaval. Este año La Antigua cantará lo que ha escrito un poeta que no ha sido premiado en ningun certamen y ha puesto la cosa en solfa un músico que no ha compuesto la partitura de ninguna zarzuela.»
«Para el martes, anunciase la salida de la Antigua Estudiantina que está ultimando los ensayos en los salones del Centro Republicano Autonomista. La jota que cantará este año es original de los señores Gabiñau y Fuster, letra y música respectivamente.» (1915)
I encara, el 1920, llrgim que «han animado nuestras calles las estudiantinas de la Casa del Pueblo Y la Antigua Estudiantina con sus jotas y cantatas carnavalescas.»
La Joventut Nacionalista Republicana, també organitzava la seva, com anuncia Foment: «Aquesta tarda recorrerà les entitats polítiques i recreatives una estudiantina, cantant cobles carnavalesques.»
Es podrien esmentar molts més exemples. Més enllà de les corals organitzades, els cants eren una forma d’expressar la crítica en el transcurs de les mascarades que sovintejaven alsguns anys. I, no cal dir que els cants també eren sempre presents en l’enterrament del Carnestoltes o d’alguna part del seu cos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada